La referència comuna de totes les normes legals a la voluntat de l’estat és el que fa que les lleis es concebin com un tot unitari i harmònic. Qualsevol dret positiu, sigui consuetudinari, institucional, jurisprudencial, legislatiu o contractual, té força de llei en tant que es pot referir a aquesta voluntat, la qual és l’única font formal de les normes jurídiques positives vigents. Qualsevol norma positiva, independentment del seu origen efectiu, constitueix dret vigent en la mesura que és aplicada i imposada pels organismes de l’estat. Així, les clàusules d’un contracte, els estatuts d’una corporació, un costum jurídic, etc, no neixen de la voluntat de l’estat, però tenen validesa legal en la mesura que l’estat reconeix que els particulars poden establir entre ells pactes obligatoris, convalida les normes de les corporacions, accepta i aplica un costum jurídic, etc. La voluntat de l’estat no és una realitat psicològica, car l’estat no és un subjecte real que tingui pròpiament consciència i voluntat, en el sentit propi d’aquestes accepcions, sinó una ficció jurídica, un subjecte ideal que hom suposa al darrere de cadascuna de les lleis i les personifica.
f
Dret