Compromís envers Déu i, en general, per motius religiosos, pot ésser condicionat a una gràcia o un favor que hom espera obtenir (equival a la prometença) o bé és espontani. En aquest cas, obliga l’individu a fer quelcom que no és de simple prescripció religiosa (normalment, abstinència alimentària o sexual). Entre els grecs dominava l’aspecte d’ofrena, mentre que els romans, més formalistes, donaren valor primordial al ritu i a l’obligació sagrada.
A l’Antic Testament va unit a la idea general de consagració a Déu. En altres religions també acompanya el fenomen del monaquisme. És en aquesta línia que cal situar els vots religiosos en el cristianisme: compromisos contrets al moment de la professió religiosa a fi d’obtenir l’ideal perseguit. L’ascetisme primitiu posava l’accent en la virginitat, en el testimoniatge o en la separació del món, i el monaquisme més aviat ho feia en l’obediència. L’edat mitjana sistematitzà els tres vots típics, anomenats consells evangèlics: pobresa, castedat i obediència. Unes altres formes posteriors de vida religiosa n'hi afegiren un altre, específic de llur vocació peculiar. L’emissió dels vots definitius o perpetus, anomenats també solemnes en alguns casos (professió solemne), va precedida del noviciat i d’un període variable de vots temporals o, després del concili II del Vaticà, d’una promesa d’efectes jurídics semblants però teològicament no considerada vot. La dispensa dels vots perpetus pertoca a la Santa Seu; la dels temporals, al superior general.