Membre del partit comunista el 1931, el 1950 obtingué un escó a la cambra del poble i entrà al comitè central i, a partir del 1953, al politburó del partit socialista unificat. Fou nomenat successivament ministre de l’interior (1952-55) i de la defensa (1956-60), vicepresident (1954-64) i president (1964-73 i 1976-89) del consell de ministres i cap d’estat (1973-76) de la República Democràtica Alemanya. Arran de l’esfondrament del bloc soviètic i la reunificació alemanya (1990), acusat per haver ordenat la mort de fugitius cap a l’RFA, fou detingut i jutjat juntament amb E.Honecker i altres exmandataris de l’antiga RDA. Tot i ser excarcerat per motius de salut, hom el declarà culpable (1993).