Fill d’un guanter i comerciant de pell, fusta i llana. És molt probable que estudiés a la Grammar School de Stratford. El 1582 es casà amb Anne Hathaway, filla d’un terratinent de Shottery, de la qual tingué tres fills. Uns quants anys abans del 1592 anà a viure a Londres, on feu d’actor. Dedicà la seva primera obra, el poema Venus and Adonis (1593), d’un filigranament ben renaixentista, al comte de Southampton, i l’any següent li dedicà també el seu segon poema, The Rape of Lucrece. A causa de l’epidèmia del 1593, els teatres de Londres tancaren gairebé un any. Després actuà en la companyia “del Camarlenc” en The Theatre, on romangué tres anys. Llavors començà a escriure les seves grans obres, que representava el seu amic Richard Burbage. El 1597 la companyia tingué un nou teatre: The Curtain, i col·laborà en un tercer, The Globe, construït el 1599. El poeta participava en l’empresa amb gran profit econòmic. Abans, el 1597, havia comprat per 60 lliures una de les cases principals de Stratford, New Place. Quan morí la reina Elisabet (1603) la companyia “del Camarlenc” es posà sota el patronatge de Jaume I i s’anomenà Els homes del rei. Els sonets (1609) foren publicats per Thomas Thorpe. Llur sentit ha estat objecte de moltes polèmiques, però no ha pogut identificar-se el “Mr. W.H." a qui van dedicats. Vers el 1611 deixà d’ésser actor i es retirà a Stratford. Havia actuat a l’escena durant vint anys, creant la sèrie més gran d’obres teatrals i el més meravellós conjunt de personatges que hagi concebut un sol home en la història del món. Morí el 23 d’abril (1616) i fou enterrat al presbiteri de la parròquia de Stratford.
El 1623 dos dels seus companys de teatre, Heminges i Condell, publicaren les seves obres. És l’edició anomenada ’’primer in folio", el text de major autoritat, basat en les millors edicions impreses o en els manuscrits de l’autor, curosament conservats per Els homes del rei. En un dels poemes inicials, Ben Jonson diu que Shakespeare “no fou solament d’una època, sinó de totes les èpoques”. S’ignora la data de composició de moltes de les seves obres, però se n’ha pogut establir una cronologia aproximada. Abans del 1593: Henri VI (totes dues parts), Titus Andronicus, Love’s Labour’s Lost, The Two Gentlemen of Verona, The Comedy of Errors. En 1594-96: King John, The Taming of the Shrew, Richard III, Romeo and Juliet, Richard II, Midsummer Night’s Dream, The Merchant of Venice, All’s Well That Ends Well. En 1597-1600: Henri IV (totes dues parts), Henri V, The Merry Wives of Windsor, Much Ado About Nothing, Twelfth Night, As You Like It. En 1601-08: Julius Caesar, Hamlet, Macbeth, Othello, Troilus and Cressida, Measure for Measure, King Lear, Timon of Athens, Coriolanus, Pericles. Després del 1608: Cymbeline, The Winter’s Tale, The Tempest, Henri VIII.
Shakespeare creà uns personatges que, com ha dit sir Walter Raleigh, “es mouen en un món d’arc de Sant Martí, en un món d’amor i d’odi”. Les seves tragèdies exploren les recòndites ombres de la passió i els perennes enigmes de la condició humana. No es pot dir quin fou el pensament, el “missatge” de Shakespeare. S’hi troben citacions de l’Evangeli i comentaris que semblen reflectir la doctrina gnòstica. L’obra de Shakespeare començà a difondre’s als Països Catalans al començament del segle XIX i fou impulsada pel Romanticisme. Tanmateix, fou en general més citada i lloada que realment coneguda. Dues excepcions notables poden ésser la de Bergnes de las Casas, que li dedicà uns seriosos estudis en el seu Museo de Familias i Josep M. Quadrado, gran admirador i coneixedor seu, que traduí al castellà i refongué —amb resultats negatius— diversos drames. El 1849 es publicà la tesi doctoral de Joan Francesc Muntades Discurso sobre Shakespeare y Calderón, primer llibre de crítica sobre Shakespeare imprès a l’Estat espanyol.
Els primers intents de traducció al català, només fragmentària, foren obra de J. Franquesa i Gomis (1880) i de Barallat i Folguera (1880). Abans, però, Víctor Balaguer havia adaptat Romeu i Julieta a Les esposalles de la morta (1878), d’un marcat to romàntic, i havien aparegut diverses paròdies (Otello, il moro di Valenzia, d’Abelard Coma, 1874; Les ventalles de la porta, de J.M. Codolosa, 1881; Otello o il moro di... —s’hi afegia el nom del poble on era representat—, de Ferrer i Codina i Alfred Pallardó). El 1898 Artur Masriera traduí Hamlet. Al segle XX les traduccions catalanes augmentaren: del 1907 al 1910 se’n publicaren les Obres completes, traduïdes, entre d’altres, per J. Carner, D. Ruiz, C. Capdevila i J. Puig i Ferreter, bé que les traduccions considerades més reeixides són les de J.M.de Sagarra, que en publicà 28 a partir del 1943, i les de S. Oliva i A. Buxton, que en traduïren de nou l’obra completa (1984-87). D’entre els estudiosos i difusors de Shakespeare han destacat Alfons Par i Tusquets, Ramon Esquerra (Shakespeare a Catalunya 1937) i S. Oliva (Introducció a Shakespeare, 2001).
Shakespeare i la música
La importància de Shakespeare en la història de la música occidental és conseqüència de la seva vàlua literària, com ho palesa el gran nombre d’adaptacions que n’han fet compositors d’èpoques i de nacionalitats molt diverses. Tot i això, cal no menystenir el lloc que el mateix Shakespeare atorgà a la dimensió musical en la seva obra. Segons els estudiosos, Shakespeare concebé la música com un suport dramàtic que consta de quatre funcions bàsiques: utilització de les potencialitats suggestives i evocatives de la música per a compensar les limitacions del medi teatral en escenes com ara batalles o coronacions; ús de l’artifici dramàtic que atribueix als sons musicals virtuts curatives, eròtiques, somníferes, etc.; caracterització dels personatges; anticipació o èmfasi en el to emocional i moral de les accions dramàtiques. Evidentment, a més de no haver-hi fronteres nítides entre les diferents funcions, sovint aquestes se superposen. Shakespeare emprà prop d’un centenar de cançons en les seves obres teatrals, d’origen indistintament popular i culte. Hi ha poques referències de quina era la música que les acompanyava, tot i que es pot inferir d’una manera probablement força aproximada en molts casos, sigui perquè algunes són encara avui interpretades o bé perquè se’n coneixen les partitures en altres contextos. D’altra banda, sovint el mateix text indica que la cançó ha de ser acompanyada per un instrument, i més rarament explicita quin ha de ser. Hom suposa que Robert Johnson compongué les cançons de The Tempest.
Després de la seva mort, els avatars polítics comportaren un període de relativa obscuritat per a l’obra de Shakespeare fins a la segona meitat del segle XVIII, època durant la qual moltes de les seves obres sofriren canvis i adaptacions, que afectaren també la música original. Dels compositors d’aquestes reelaboracions destacà Matthew Locke i la seva versió de The Tempest (1674), i sembla que també influïren Henry Purcell (l’òpera The Fairy Queen, del 1692, s’inspira en El somni d’una nit d’estiu). Al final del segle XVIII, l’evolució de l’òpera portà molts llibretistes, especialment italians, a interessar-se pel dramaturg anglès. L’obra que potser més exemplifica aquest nou esperit és Gli equivoci, adaptació de Lorenzo da Ponte i Stephen Storace de La comèdia dels errors. Durant el Romanticisme Shakespeare fou plenament reconegut a tot Europa, renom que es reflectí tant en les adaptacions operístiques de l’obra dramàtica (gairebé unes 300; de vegades amb alteracions que arriben a desnaturalitzar l’original), com en la música orquestral que inspirà. De les òperes, cal esmentar, entre les més celebrades, Otello (1816), de Gioachino Rossini; Macbeth (1847), Otello (1887) i Falstaff (1893), de Giuseppe Verdi; Die lustigen Weiber von Windsor (’Les alegres comares de Windsor’, 1849), d’Otto Nicolai; Béatrice et Bénédict (1862), d’Héctor Berlioz, basada en Molt soroll per res, i Roméo et Juliette, de Charles Gounod (1867). Al segle XX continuaren les adaptacions de Shakespeare al gènere operístic, com ara les de Benjamin Britten, Samuel Barber, Ernst Bloch, Carl Orff i Gian Francesco Malipiero, entre d’altres.
De la música orquestral inspirada per l’obra de Shakespeare es pot citar l’obertura El somni d’una nit d’estiu, de Felix Mendelssohn, (1826), la simfonia Roméo et Juliette, d’Héctor Berlioz (1839), el poema simfònic Hamlet, de Franz Liszt (1858), la fantasia de Čajkovskij Romeo i Julieta (1869), obra sobre la qual es basà també Sergej Prokof’ev per a compondre el conegut ballet homònim (1938), i el poema simfònic Falstaff, d’Edward Elgar (1913).
Fora de l’àmbit conegut com a música clàssica, Leonard Bernstein s’inspirà en Romeo i Julieta per al musical West Side Story (1957). D’altra banda, la música per a l’acompanyament de les produccions pròpiament teatrals de l’obra de Shakespeare es renova constantment, d’acord amb les exigències de cada època i de cada versió.