Utilitza la radiofreqüència com a medi de transmissió. Proporciona gran flexibilitat tant en la instal·lació com en les modificacions posteriors respecte a la solució amb cable, i permet el desplegament en entorns on la instal·lació amb cable pot resultar molt complicada, com ara edificis històrics o amb una estructura complexa. S’han publicat diversos estàndards, com els HiperLAN1 i HiperLAN2 de l’ETSI, i el 802.11 de l’IEEE, essent aquest darrer el comercialitzat i implantat al mercat.
Les més habituals són les xarxes WiFi, basades en les diferents versions de l’estàndard IEEE 802.11. Poden ser segures (amb entrada per contrasenya i codificació de les dades) o no, i en el primer cas poden ser d’ús privat o públiques de pagament (els anomenats hot spots). Per a l’autentificació de l’usuari generalment fan servir el protocol de verificació EAP (Extensible Authentication Protocol). Operen a la banda de 2.4-2.5 GHz, si bé algunes versions ho fan també a la de 5 GHz. Els punts d’accés, senzills d’instal·lar i econòmics, solen tenir un abast de poc més de 100 m en espai obert (sense obstacles).