En el període de la dinastia Jin (265-439) el wushu fou molt influenciat pel taoisme i el budisme, i el metge i filòsof taoista Ge Hong (284-364) féu una síntesi entre el wushu i el txikung. Es poden establir dos grans grups: les tècniques sense armes (mans buides) o emprant armes; en el primer grup, hi ha els distints estils de boxa, de moviments lents i suaus, com el taitxitxuan, la tècnica del nanquan del sud de la Xina, on predominen els moviments de braços, o l’estil de shalinquan, del nord de la Xina, de moviments precisos, ràpids i potents. En el segon grup, les armes són l’espasa, la llança i el fuet. Cada estil de boxa té uns moviments bàsics ben definits, els principals són esquivar, girar, saltar i colpejar, en una perfecta coordinació. Després de la fundació de la República Popular Xinesa (1951), es promociomà el wushu, incloent-lo en els programes d’entrenament físic de les escoles de primària i de secundària. La seva pràctica és beneficiosa, sobretot per al sistema respiratori i cardiovascular.
m
Filosofia