Els llatins heretaren dels grecs i dels etruscs (únics que la tenien) la forma d’aquesta lletra, que passà a l’apèndix de l'elementum o segona part de l'abecedari llatí, acabat amb les lletres gregues X, Y, Z. La X romana clàssica consisteix en dos traços creuats en aspa, el primer dels quals amb un reforç a la base i a vegades un altre a l’extrem superior. Tots dos traços eren executats en direcció descendent, encara que el segon a vegades ho fou de baix a dalt; això darrer fou sobretot degut a la velocitat ràpida, que produí la posició gairebé horitzontal del primer i l’allargassament del segon. Les variants en el decurs dels segles són mínimes. El primer traç, gruixut, pren sovint una forma ondulada. El segon s’allargassa amunt o avall, segons la direcció del traç, com ha estat dit, i conserva sovint el record del reforç corbat a dreta o a esquerra. Més important resulta el fraccionament en dos del segon traç primitiu: un d’ascendent, generalment corbat, i un altre de descendent, i que no coincideixen en el punt d’atac que surt del traç primer. En alguns tipus gòtics cal·ligràfics el primer traç esdevé vertical, i en les cursives s’arriben a executar en un sol temps tots dos traços, units per la dreta. La importància de la X com a número romà feu que es conservés gairebé sense modificacions i que formés algun nexe, com XL i la successió XXX, que pren la forma de dues línies ondulades que s’entrecreuen.
Valors fonològics de la grafia x
La grafia x correspon a dues realitats fonològiques en català, d’acord amb l’origen etimològic dels mots en què apareix. Així, en mots cultes o en certs préstecs lingüístics, aquesta grafia representa la seqüència fonemàtica /ks/, articulada molt sovint com a [gz]: examen [egzámeen], exemple [egzémple]. A vegades aquesta seqüència té altres representacions gràfiques (compareu sacsó i saxó, ambdós [seksó], acció [eksió]) o es produeix en frontera de mots (roc sòlid [rók sólit]), i fins i tot se simplifica, en pronunciació no acurada, en alguns grups consonàntics (extrem [estrém]). D’altra banda, en mots vulgars, heretats del llatí, i en alguns préstecs també, la grafia ‘x’ en posició inicial o darrere ‘i’, o bé formant part del grup gràfic ‘ix’, en les altres posicions, representa el fonema /š/, prepalatal, fricatiu, sord: xifra [šífre], guix [gíš], caixa [káše], calaix [keláš], Marràqueix [merákeš]. Hi ha, tanmateix, algunes variants en el domini que afecten tant la realització com la distribució arxifonemàtica de /š/ i /š/: en la major part del català occidental i en alguns indrets de l’oriental la realització és [iš] (caixa [káiše]), i, a més, la posició inicial, on, altrament, no hi ha mai oposició entre sibilant oclusiva i fricativa, tendeix a l’articulació oclusiva (ximple [šímple]). Des del punt de vista acústic, el fonema /š/ és no-vocàlic, consonàntic, dens, agut, continu i tens.
Origen del fonema /š/ del català
El fonema /š/ del català actual (realitzat [š] o [iš], segons els dialectes i la posició en el mot) procedeix, en la major part dels casos, del fonema /s/ del llatí, que ha experimentat en determinats contexts un procés de palatalització; això s’esdevé gairebé sempre en posició originàriament medial. Els principals grups de sons que han produït aquest resultat són: -sc- seguit de e o de i (deixeble < iscipulu, créixer < crescere), -cs-, ortografia x (aixella < axilla, cuixa < coxa), -sty- (angoixa < angustia), -ssy- (greix < crasseu, baixa < bassia), -scy- (aixa < ascia); també poden originar aquest fonema els àrabs [š] i [ž] o [ž] (marraixa < àrab marašša, bardaixa < àrab bardalž). En posició inicial de mot el fonema /š/ té uns orígens molt més restringits: prové de la palatalització de s- llatina quan és seguida de vocal palatal (xeringa < syringa, xiular < sibilare) o, en alguns casos, per assimilació amb un altre so palatal del mateix mot (xeixa < saxea); també origina aquest fonema la c- llatina inicial palatalitzada, després de passar per un so africat palatal (xic < ciccu); cal no oblidar els arabismes, que es produeixen també amb /š/ en aquesta posició (xàvega < àrab šabaka). En mots savis es conserva la pronunciació [ks] o [kz] corresponent a la grafia x: axil·la < axilla, examen < examen (compareu-los amb els mots patrimonials aixella i eixam, del mateix origen, respectivament).