El terme, allargat de N a S, és flanquejat a ponent per la serra del Ferrer. El sòl inculte és de 2 189 ha, el secà de 1 237 ha i el regadiu de 29 ha. El 31% és conreat de vinya (sobretot per a pansa) i el 21% d’ametllers. La indústria es redueix a un establiment de serralleria i un celler cooperatiu, a més d’una almàssera cooperativa. El repoblament després de l’expulsió dels moriscs fou lent (378 h el 1646 i 450 h el 1713), malgrat la participació de mallorquins, fins que el 1787 assolí 1 584 h; poc després del 1857 (3 220 h) assolí el màxim, però tornà a declinar amb l’emigració. Des del 1970 s’ha estabilitzat. El poble (1 734 h agl [2006], xaloners ; 189 m alt.) és a la vora dreta del riu de Gorgos, amb perill d’inundacions; el pla és senzill, octagonal, sobre un nucli —al N de l’església parroquial de la Nativitat i la plaça— d’aire morisc. Fou lloc de moriscs (190 focs el 1609) de la fillola d’Ondara. El 1310 el castell de Xaló fou donat a Bernat de Sarrià. Posteriorment, la senyoria del lloc, amb Gata i Llíber, fou de la branca valenciana dels Íxer, que enllaçaren a la fi del s XVI amb els Escrivà de Romaní, que després es cognomenaren Escrivà d’Íxer. El municipi comprèn les caseries de Bèrnia, el Masserof i Benibraïm, el despoblat d’ Alcau i el castellet d’ Aixa.