S'estén des dels vessants occidentals de la mola de Cortes fins a la ratlla de Castella (província d’Albacete). El terme és drenat pel riu de La Hoz (o de Cantaban o, també, riu de Xarafull), que el travessa de S a N, i pel seu afluent, per la dreta, la rambla de Murell, a la meitat oriental, i pel barranc d’El Agua (o de La Espadilla), que procedeix de les terres castellanes frontereres (on rep el nom de canyada de Xarafull), a la meitat occidental. Tres quartes parts del terme no es conreen; és cobert, en gran part, de pinedes (6 000 ha), i la resta, de matollar (2.000 ha). El conreu ocupa 2.700 ha de secà i 300 de regadiu, que aprofita l’aigua del riu. El secà es dedica a cereals (ordi) i oliveres, i els conreus de regadiu són hortalisses (patates, cebes) i fruiters (préssecs). La ramaderia ovina (650 caps) n'és un complement. Celebra mercat els dimecres i una fira pel setembre. Hi era tradicional la fabricació de forques. La població es caracteritzà al llarg del segle XIX, fins el 1950, per l’estancament; l’èxode rural l’ha afectat molt, i des d’aleshores ha vist reduir la població a la meitat per emigració, fonamentalment cap a València. Des del 1975 s’ha recuperat parcialment gràcies a la construcció de la central nuclear de Cofrents i a la hidroelèctrica Cortes de Pallars.
La vila (748 h agl [2025]; 586 m alt.) és situada al centre de la plana estesa entre el riu de La Hoz i el barranc d’El Agua, al peu de l’antic castell de Xarafull. El castell i la vila són d’origen musulmà; foren reconquerits per Jaume I, com tota la vall, i donats al rei de Castella en virtut del tractat d’Almirra; el 1281 fou incorporat al Regne de València. L’infant Sanç de Castella retornà el castell a la corona el 1319. La senyoria fou detinguda el 1328 per l’almirall Bernat de Sarrià; Martí I la donà a Alfons Cornell, i passà després als ducs de Gandia. Fou l’única parròquia de la vall dependent de la diòcesi de València fins el 1535, que se segregaren les parròquies de Zarra, Teresa, Xalans i Cofrents, com a rectories de moriscs. Era lloc de moriscs, i tenia 150 cases a la fi del segle XVI i 400 el 1609, l’any de l’expulsió; la recuperació fou lenta: el 1646 tenia només 85 cases. L’església parroquial (Santa Caterina), que substituí l’antiga mesquita, fou acabada el 1689. Al segle XIX, durant uns quants anys, fou cap del partit judicial que abans i després tingué Aiora com a capital.