Si la superfície és plana hom parla de xarxa plana i, si és còncava, de xarxa còncava. Les estries poden ésser gravades sobre una superfície transparent plana (xarxa transmissora), o sobre una superfície metàl·lica, plana o còncava (xarxa reflectora), o bé poden ésser les franges d’una imatge hologràfica impressionada sobre un material sensible (xarxa hologràfica). Hom empra també la xarxa esglaonada, en què les estries formen un perfil de dent de serra. En el cas d’una xarxa transmissora, si una ona plana incideix sobre la seva superfície amb un angle d’incidència i, hom pot considerar que la transmissió es produeix com si des dels punts d’incidència es propaguessin ones cilíndriques que interfereixen mútuament. Així, quan és recollida en una pantalla (mitjançant la corresponent focalització), la llum difractada forma un seguit de bandes alternativament il·luminades i fosques. Si el període o pas de la xarxa (que és la separació existent entre dues estries consecutives, i que ha d’ésser del mateix ordre de magnitud que la longitud d’ona λ estudiada) és p i el nombre d’estries de la xarxa és N, les bandes que tenen una intensitat lluminosa màxima són aquelles que recullen la llum difractada en aquells angles de difracció d que són la solució de l'equació de la xarxa,
p (sin i + sin d) = mλ, on m = 0,1,2...,
és a dir, aquelles en què, donats els valors de p, i, d i λ, existeix un m enter que satisfà l’esmentada equació. En aquest cas, m és l'ordre de difracció d’aquest màxim. El fet que, per a cada xarxa, d sigui funció de λ, fa possible servir-se de les xarxes de difracció per a esbrinar el valor de la longitud d’ona d’una radiació o bé, per a separar les components (hom utilitza sovint les xarxes de difracció com a dispersos en l'espectròmetre). El poder de resolució teòric d’una xarxa de difracció és Nm (m essent l’ordre de difracció considerat).