Publicà les seves primeres poesies a la revista El Vers Valencià de Josep M. Bayarri, de qui fou deixeble. El 1943 fundà i dirigí els quaderns Esclat; el 1944 fundà, a València, juntament amb Miquel Adlert i Noguerol, l'Editorial Torre. Com a poeta, evolucionà cap a una poesia de textura intel·lectualista, a la manera de Josep M. López-Picó, i, posteriorment, cap a una poesia d’influència postsimbolista. Publicà, en altres reculls de poemes: Volar (1943), La inquietud en calma (1945), Jo sense tu (1948), On vaig, Senyor? (1949), Aires de cançó (1950), Goig (1953), Espases (1953), Jo, cap de casa (1962), D’amar-te, Amor (1963) i Silenci (1970). El 1950 obtingué la flor natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Perpinyà. És autor també d’un llibre de narracions, Proses en carn (1952), i de diversos articles i assaigs de crítica. Representà, en els anys posteriors immediats a la guerra civil de 1936-39, la continuïtat de la cultura catalana al País Valencià a través de les tertúlies literàries organitzades per ell a València. Amb posterioritat al seu darrer llibre en català, canvià d’actitud i ingressà al partit Unió Valenciana. Per aquest partit fou elegit diputat a les Corts Valencianes el 1982. Fou un dels principals defensors del secessionisme lingüístic i representà aquest sector com a membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, creada el 2001, càrrec que dimití l’any següent.