De formació autodidàctica, fou dependent de comerç. Col·laborà entre el 1899 i el 1900 a La Creu del Montseny i després a L’Atlàntida, El Diluvio Ilustrado, La Creu del Montseny, Pèl & Ploma, Catalònia i Revista Catalana. També fou redactor de Joventut i de Catalunya Artística.
La seva poesia, sentimental i preciosista, intenta una síntesi entre l’espiritualisme heretat de Verdaguer i el vitalisme de final de segle, que el duu a integrar les poètiques decorativistes i decadentistes en la ideologia regeneradora. Publicà Preludi (1904), el poemet dramàtic inspirat en el tema de Faust, Pasqua florida (1905, publicat com a fulletó d’Art Jove), i Poesies d’amor (1910), de marcat to prerafaelita. El 1906 rebé la flor natural als Jocs Florals de Barcelona amb el poema Elegia, que rebé l’elogi de Josep Carner.
Influït per Adrià Gual, assajà un teatre simbolista, èpic i llegendari amb obres com Fra Garí. Llegendes de Montserrat (1906), musicada per Enric Morera, Conte de tardor (1907), El rostre ideal (1910), i la tragèdia Les flames del goig (1911).
Fou un dels principals introductors de Wagner a Catalunya. En traduí diverses obres en col·laboració amb Joaquim Pena i el 1908 publicà l’assaig Impressions wagnerianes. Durant la guerra civil, participà en el Grup Sindical d’Escriptors Catalans, de la CNT, i col·laborà en el volum col·lectiu Escriptors de la revolució (1937).