És un dels gasos nobles, component minoritari de l’aire. Fou descobert l’any 1898 per W.Ramsay i M.W.Travers. El xenó natural és constituït per nou isòtops naturals, estables, amb masses que van des de 124 fins a 136 i que determinen un pes atòmic de 131,30. En són coneguts, a més, quinze radioisòtops artificials. El xenó té un punt de fusió de -111,8°C, i un punt d’ebullició de -108,12°C, amb una densitat de 5,89 g/l. Hom l’obté, en petites quantitats, mitjançant destil·lació fraccionada de l’aire líquid. Malgrat presentar una configuració electrònica de capes tancades i un primer potencial d’ionització de 12,1 eV, forma, en contra de la creença llargament mantinguda, nombrosos composts, l’estudi dels quals fou encetat per N.Bartlett l’any 1962, en els quals actua amb les valències 2, 4, 6 i 8. Entre aquests cal esmentar els fluorurs (XeF2, XeF4, XeF6), que han estat emprats com a agents fluorants d’una gran eficiència, els oxifluorurs (XeOF2, XeOF4), els fluorurs complexos de xenó i un altre element metàl·lic (CsXeF7), els òxids (XeO3, XeO4), oxidants i poderosos explosius, els xenats (HXeO4 -) i els perxenats (XeO6 4 -), aïllables en forma de sals sòlides, que són, possiblement, els oxidants més forts coneguts i tenen aplicació en anàlisi química. D’altra banda, el xenó forma nombrosos clatrats amb l’aigua i altres composts hidroxilats. A causa de la raresa de l’element i el seu elevat cost, l’ús del xenó es limita a camps molt específics, el més important dels quals és el de l’electrònica.
m
Química