El sector occidental del municipi és muntanyós, cobert de matollar i drenat pel barranc de les Fonts i el barranquet de la Palma, que vessen llurs aigües als aiguamolls litorals, les valls dels quals inclouen la major part de les terres de secà (40 ha de vinya moscatell, destinada a la producció de raïm de taula, 30 d’oliveres, 160 de garrofers i 30 d’ametllers). El sector oriental és una plana al·luvial, recorreguda pel curs més baix del riu de Xeraco; originàriament era una gran marjal (excepte el cordó litoral, on hi ha la caseria de la Marina de Xeraco), que en part ha estat dessecada per al conreu. L’arròs, abans predominant, resta limitat a 50 ha; els tarongers (350 ha) i les hortalisses (mongetes verdes, cebes, tomàquets primerencs) i el blat de moro (200 ha) són els conreus principals; s’hi ha desenvolupat darrerament la utilització d’hivernacles per a hortalisses primerenques. Als aiguamolls que resten i a la llacuna del Canyar pasturen 250 caps de bestiar boví. La comercialització de la taronja origina l’única activitat industrial important del municipi. La població ha conegut un creixement continu, gràcies a la intensificació de l’agricultura. El poble (4 740 h agl [2006], xeraquers ; 6 m alt.) és situat al límit entre la plana i la zona muntanyosa, al llarg de la carretera de València a Alacant i del ferrocarril de València a Gandia./>Era una alqueria musulmana donada per Jaume I a Arnau Bosquet i a trenta companys seus el 1248; el 1388 pertanyia al duc de Gandia, i fou retornat a la corona el 1425; el 1478 fou donat per Joan II a Bernat Almúnia, i restà a mans d’aquesta família fins el 1550, que passà als ducs de Gandia. Lloc de moriscs, la parròquia pertangué a la de Gandia fins el 1535, que fou erigida en rectoria de moriscs; el 1574 era un annex de Xeresa, i tenia 30 cases. L’any de l’expulsió (1609) tenia 42 focs, i la recuperació fou lenta (el 1646 tenia 24 cases).
La torre de l’església de Xeraco
© Fototeca.cat