Des de l’antiguitat clàssica foren emprats dos procediments criptogràfics: el salt o escalonament d’una lletra o de diverses dins l’ordre de l’alfabet i la substitució de lletres o mots per signes arbitraris. A l’edat mitjana, a part la cort carolíngia, que utilitzà les notes tironianes, el sistema de xifra més freqüent fou el de substitució, amb la introducció d’alguns noms o signes especials per a certs personatges de referència. A partir del s. XVI s’inicià el sistema de substituir cada lletra per un grup de xifres aràbigues, i en plena edat moderna hom utilitzà també els procediments de doble clau i de pauta trepada. La tècnica de xifrar meresqué l’atenció de Raban Maur (s. IX), Gabriel de Lavinde (segle XIV), Bernadí de Siena (s. XIV-XV) i Blaise de Vigendre, entre altres autors. Actualment les lletres i els documents xifrats són característics en el domini de les relacions internacionals, sobretot en les lletres i les instruccions donades pels sobirans als ambaixadors. Els arxius centrals dels departaments d’afers exteriors, i també els d’organismes de contraespionatge, conserven molta documentació sobre aquest tema.
f
Escriptura i paleografia