Hom pot distingir un xintoisme primitiu de moltes altres formes influïdes pel confucianisme, el taoisme i el budisme, com també d’una sèrie de formes populars, entre les quals sobresurt el Tenri-kyō, molt estès també fora del Japó i que disposa d’una organització eclesiàstica molt potent. Religió bàsicament animista o politeista, no té fundador, ni escriptures, ni dogmes, però si una rica mitologia, un culte i uns costums. La noció més central és la puresa ritual i física, no moral, i ésser impur és el pecat (tsumi), voluntari i involuntari. El contaminat o pecador recupera la puresa a través de ritus: el harae (exorcisme), el misogi (lustració amb aigua i sal), l'imi (mena de profilaxi del pecat consistent en una abstinència). Els temples (miya), de fusta, conserven l’arquitectura arcaisa. Els sacerdots (kannushi) tenen família i poden exercir una professió. Els documents més antics, el Kojiki (‘Arxius de coses antigues’) i el Nihongi (‘Annals del Japó’), compilats al començament del s VIII per Hieda no Are a instàncies de l’emperador Temmu, tracten de la història mítica del Japó a partir de la data llegendària de la fundació de l’imperi (660 aC), on tenen un paper rellevant els kami o déus, així com els herois i déus Izanagi i Izanami, la deessa solar Amaterasu i el déu de la tempesta Susanovo. Els rituals foren aplegats en una col·lecció Engishiki vers el 927. Molt unit al sistema polític, el xintoisme ha legitimat el poder imperial (l’única dinastia descendeix d’Amaterasu a través de Jimmu Tennō) i ha inspirat el nacionalisme i el militarisme nipons. Secularitzat després del 1889, ha donat origen al kwōdō (‘el camí de l’emperador’) o micadoisme, segons el qual el micado no és solament descendent dels déus, sinó que ell mateix és déu. Després de la desfeta del Japó (1945), un rescripte imperial (1946) negà la divinitat de l’emperador.
m
Religió