xipella

m
Lingüística i sociolingüística

Varietat de parlar que s’estén entre el català oriental i el català nord-occidental.

Els punts més representatius d’aquesta franja són a l’Alt Urgell (Tuixén), la Segarra (les Oluges) i la Conca de Barberà (l’Espluga de Francolí). Aquests parlars, tot i participar de les característiques generals del català oriental (confusió de o i u àtones en u, neutralització de a i e en /e/ neutra, obertura de Ẹ del llatí vulgar en /ę/), posseeixen un tret singular, que és el pas a i de la e final; així, diuen cànim 'cànem’, pari 'pare’, àpit 'àpat’, quinzi 'quinze’, diin 'diuen’, cantis 'cantes’, cantarís 'cantaries’; igualment passen a -is els antics plurals en -es: vilis 'viles’, gripis 'grípies’, vaquis 'vaques’, etc. Cal recordar, però, els casos d’alternança (nusatres, nusatris) i la presència del fenomen a l’interior del català nord-occidental.