El 1974, la invasió turca del nord de Xipre donà lloc a dues entitats polítiques separades de fet: d’una banda, la República de Xipre, reconeguda internacionalment i que constitueix el mateix estat anterior (5.896 km2; 675.000 h [est 2001]). De l’altra, la República Turca de Xipre del Nord (3.355 km2; 198.000 h [est 2001]), proclamada el 1983 i només reconeguda per Turquia. La capital, Nicòsia, es troba dividida també entre un sector grec i un sector turc.
La geografia física
Costa nord de l’illa de Xipre, on es localitzen nombroses platges
© Corel Professional Photos
Tercera en extensió de les illes de la Mediterrània, l’illa de Xipre és constituïda bàsicament per dues serralades, que la travessen en direcció E-W, separades per la gran plana central de Messaoria. La cadena muntanyosa del N, anomenada serralada de Kyrḗneia o Pendadàkhtilos, té una longitud d’uns 129 km i es prolonga fins a la península del Kàrpathos i el cap d’Hàgios Andreas. La plana central s’estén des del golf de Morfú fins al de Famagusta i, pràcticament mancada de vegetació, constitueix el graner de Xipre. Al SW, l’altra serralada, el massís de Tróodos, cobert d’abundosa vegetació, té alguns cims importants, entre els quals hi ha l’Olimbos (Olimp), que s’eleva fins a 2.100 m. Les costes són rocalloses i abruptes, sobretot al N, on les muntanyes de Kirḗneia cauen a plom sobre la mar, però són també nombroses les platges i les profundes badies. El clima de l’illa és mediterrani, amb predomini de la sequedat i amb uns canvis d’estacions molt marcats: estius calorosos i assolellats, amb una mitjana de 29 °C a Messaoria i 22 °C al massís de Tróodos, i unes màximes de 36 °C i 28 °C, respectivament. Els hiverns solen ésser suaus, puix que Xipre es troba sota la influència de depressions lleugeres, que travessen la Mediterrània entre l’anticicló continental d’Euràsia i la zona de baixes pressions del N d’Àfrica. Les temperatures oscil·len entre 10 °C (Messaoria) i 4 °C (Tróodos). La mitjana anual de precipitacions és d’uns 500 mm, i, llevat del massís de Tróodos, són inexistents les nevades. La xarxa hidrogràfica és pràcticament nul·la: el Pedieos i l’Idalias, que desguassen al golf de Famagusta, i el Kurris, que ho fa a Episkopí, són en realitat torrents que tenen un curs normal només els mesos d’hivern.
La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura ha de lluitar contra la manca d’aigua, pel fet que els corrents són de caràcter torrencial, les roques poroses i les pluges estacionals. Com en la resta de sectors econòmics, hi ha una considerable diferència entre els dos sectors de l’illa: el 2000, el PIB agrícola al sector grec aportava el 4,6% del PIB i ocupava el 5% de la població activa, mentre que al sector turc aquests percentatges eren del 8,5% i del 29%, respectivament.
El turisme és una important font de recursos econòmics per a l’illa de Xipre
© Corel Professional Photos
La partició de l’illa el 1974 deixà al nord, turcoxipriota, la més gran part dels cereals, els cítrics, les garrofes i el tabac; el sud (i el centre), però, ha diversificat i modernitzat l’economia. Els conreus alimentaris principals són el blat, l’ordi, la civada, les patates, els llegums, les hortalisses (tomàquets, cebes, pastanagues) i la fruita no cítrica (pomes, peres, préssecs, prunes i bananes). També hi és característic el conreu de les garrofes. Les patates primerenques, conreades al SE i al NE, proporcionen l’exportació agrària principal, juntament amb els cítrics, sobretot taronges, aranges i llimones. Als vessants de les muntanyes predomina la vinya, el conreu més estès després de l’ordi, que origina l’exportació de vi i de panses. Altres conreus industrials són l’olivera, el tabac i el cotó. Hi ha ramaderia de bestiar oví i cabrum a les parts altes, i també ramaderia porcina. L’activitat pesquera hi té importància, i es manté la tradicional pesca d’esponges. La manca d’aigua ha estat compensada els anys noranta amb la instal·lació de plantes dessalinitzadores al sector grec i amb importacions d’aigua de Turquia al sector turc. La mineria és molt secundària: els jaciments de pirites de ferro (Mavrovuní) i de coure, explotats en l’antiguitat, es troben actualment exhaurits i abandonats, com també les mines d’asbest d’Ano Amíandos. Hi ha cromita a Skuritissa, a més de guix, marbre, terra d’ombra, bentonita i sal. L’illa de Xipre no té fonts d’energia aprofitables, i gairebé la totalitat de l’energia consumida és d’importació, particularment petroli i carburants. La indústria és principalment de transformació dels productes locals (el 2000, el sector turc aportava el 20% del PIB i el 22% de la població activa, i el sector grec, el 20% del PIB i el 23% de la població activa) i hi són representats els sectors alimentari, tèxtil, del tabac, del ciment i, també, de productes químics i de transformació de productes minerals. Al sector grec s’han desenvolupat notablement les indústries relacionades amb la construcció (ciment, rajoleria, mosaic), estimulades per la necessitat d’habitatges per als refugiats i de nous equipaments turístics. En aquesta mateixa zona, la xarxa de carreteres comprèn uns 25.400 km, poc més d’una quarta part de les quals són asfaltades: autopista Nicòsia-Limassol (1985), amb trànsit intens, posteriorment ampliada, i la nova autopista Nicòsia-Anthoupolis-Kokkinothrimithia, oberta el 1994. Els ports principals eren el de Famagusta (zona turca), Limassol i Làrnaca. Però la clausura del de Famagusta al tràfic internacional ha portat al primer lloc els de Làrnaca (construït el 1973) i Limassol (1974). La marina mercant és la nota més destacada de l’economia xipriota: 1.556 unitats el 1999, amb una proporció important de petroliers. Però en bona part (51% el 2000) només hi és abanderada, car la bandera de Xipre és “de conveniència” per als armadors grecs. Quant a les comunicacions aèries, són oberts al trànsit internacional l’aeroport de Làrnaca i el de Nicòsia. El comerç exterior presenta una balança comercial clarament deficitària. El S importa petroli brut i refinat, filats i teixits, i també manufactures variades, principalment de la Gran Bretanya, els EUA, Itàlia, Grècia i Alemanya, i el N de Turquia i la Gran Bretanya. El nord adreça les exportacions (cítrics principalment) a Turquia i la Gran Bretanya en primer lloc. El sud exporta articles de vestit i calçat, patates, vi, cítrics i ciment, a la Gran Bretanya, Grècia, Rússia i el Líban, principalment. El turisme és una font important de recursos i eixuga en part el dèficit de la balança de mercaderies, que acaben de pagar les dues bases militars britàniques del sud i les remissions dels xipriotes emigrats. Xipre es troba en la zona de la lliura esterlina, i té com a moneda la lliura xipriota; a la zona ocupada vigeix la lira turca. A partir del 1980 la represa econòmica de la zona sud ha estat notable: el PIB cresqué el 4,2% de mitjana durant el trienni 1982-84, i el 7,7% entre el 1995 i el 2001, mentre que romania relativament estancat a la zona nord, boicotejada internacionalment, sobretot d’ençà de la declaració unilateral d’independència (1983). El contrast ha esdevingut molt gran entre ambdós sectors: així, el 1999, el PNB per habitant a la zona turcoxipriota era de 5.300 dòlars per habitant i, a la grecoxipriota de 16.000 (2000), superior al de Grècia i proper a la mitjana de l’Europa mediterrània.
La geografia humana i la societat
En el moment de la invasió turca i de la subsegüent partició de l’illa, la població era formada aproximadament per un 80% de grecs i un 20% de turcs. Per raons polítiques, però, un nombre important de colons procedents de l’Àsia Menor han estat traslladats a la zona ocupada per l’exèrcit turc. Al costat de l’element grecoturc viuen a Xipre altres minories (maronites, armenis i llatins), que constitueixen el 4% de la població. Després dels esdeveniments polítics, la invasió turca motivà el desplaçament d’unes 200.000 persones, que romanen en situació de refugiats a la zona grega de l’illa; a l’exterior, l’emigració es concentra a les principals zones industrials d’Europa i dels EUA. L’any 2000, al sector grec, el creixement natural de la població era del 5,2, la densitat de la població de 114 h/km2 (a tota l’illa, la xifra era de 94 h/km2) i en un 70% era urbana. Les àrees més poblades corresponen a la capital, Nicòsia, i a les ciutats més importants: Làrnaca, Limassol, Famagusta, Kirḗneia i Pafos. La comunitat grega és cristiana ortodoxa, i constitueix l’Església autocèfala de Xipre, presidida per un arquebisbe, amb seu a Nicòsia, i té sis bisbats més (Pafos, Kítion, Kirḗneia, Limassol, Morfú i Salamis). La comunitat turca és majoritàriament de religió islàmica. La minoria maronita (catòlica) té un arquebisbe propi. Dels armenis, n’hi ha de monofisites i de catòlics. Els idiomes oficials de l’estat són el grec i el turc. Xipre és una república independent i sobirana, amb un règim de caràcter presidencial. El govern constitucional de Xipre és actualment l’únic govern reconegut internacionalment com a legítim, després que el vicepresident turc Rauf Rais Denktaş proclamés unilateralment, el 1975, la part ocupada per l’exèrcit turc com a estat federat turc de Xipre, el qual el 1983 s’autoproclamà independent amb el nom de República Turca de Xipre del Nord. La capital, Nicòsia, es troba actualment dividida en dues zones, els límits de les quals són controlats per forces de l’ONU. D’acord amb la constitució del 1960, el president de la república xipriota és elegit per sufragi universal per un a període de cinc anys, i és investit del poder executiu. L’assisteixen el vicepresident —turc— i el consell de ministres. El poder legislatiu és exercit per la cambra de representants, que es compon de 59 membres dels diversos partits polítics elegits en sufragi universal per a un període de cinc anys. Xipre és membre de l’ONU, de l’OCDE, del Consell d’Europa i del Commonwealth.
La història
Xipre a la prehistòria i a l’antiguitat
Xipre tingué un paper important dins la prehistòria (d’ençà de l’ús dels metalls) i durant el món antic, fins a la constitució de l’imperi Romà; d’una banda, per la seva situació geogràfica dins la Mediterrània oriental, enmig dels grans focus decisius del Pròxim Orient, de Grècia i d’Egipte, i d’altra banda, també, per la circumstància especial de la seva riquesa en mineral de coure, metall importantíssim aleshores i poc freqüent a l’àrea. Xipre visqué, doncs, com un pont entre les “grans potències” i com un centre d’intercanvi comercial. Els primers indicis de poblament conegut corresponen a l’època neolítica (~5800-3000 aC), amb una cultura que sembla importada de l’àrea de Palestina, d’on partí potser el poblament, segons els paral·lelismes més ben establerts. Del 3000 al 2300 aC, aproximadament, es desenvolupà el període calcolític, molt diferent i més complex, que es manifestà amb un poblament més dens i important i durant el qual començà a tenir importància la producció de coure. La civilització xipriota accentuà el caràcter original, i ric, durant l’edat del bronze (bronze antic, del 2300 al 2000 aC; bronze mitjà, del 2000 al 1600; bronze recent, del 1600 al 1050). El poblament es feu dens —sobretot al voltant de les zones mineres—, el comerç del coure anà prenent més intensitat i s’establí un enllaç més directe amb el món grec, a través de la civilització aquea, la penetració de la qual és molt visible durant els segles XIII i XII aC. Aquesta influència grega no esborrà del tot l’asiàtica, i durant el primer mil·lenni aC Xipre, malgrat el pes grec, mantingué relacions molt directes amb l’àrea fenícia. Els fenicis, de fet, dominaren un sector de l’illa. Destacaren dues ciutats: Salamina pel cantó grec, i Kítion pel fenici. Entre el 1050 i el 700 aC arribaren les influències de l’etapa “geomètrica” grega, i d’ençà del 700 aC la civilització xipriota típica es manifesta en procés de formació: etapes dites arcaica (700-475), clàssica (475-400) i hel·lenística (400-50). Durant aquestes èpoques Xipre caigué, successivament, sota el domini de les grans potències del moment. La dominaren els assiris entre el 709 i el 569 aC, i després d’un efímer domini egipci (569-546) tornà a mans dels asiàtics, sota els perses (546-332). Amb tot, el 497 aC s’adherí a la insurrecció de les ciutats gregues de la Jònia contra els perses, fet que afavorí la penetració d’un sentiment panhel·lènic, sostingut amb força durant el regnat d'Evàgores I. Novament persa després de la pau d’Antàlcides (386 aC), fou dominada per Alexandre el Gran (322-23), i quan es desintegraren els territoris conquerits per aquest, passà a dependre del regne dels Ptolemeus, des del 294 aC fins a la conquesta romana, el 58 aC. Però aquestes dominacions, dependents de centres de poder llunyans i diversos, no sembla pas que afectessin notablement la seva estructura interna. L’evolució de l’art, que hom pot seguir a través de milers de peces, mostra un procés seguit i unitari, amb molta personalitat pròpia. Destaca l’escultura, tant en petites figuretes de pedra, ídols que ja apareixen durant el tercer mil·lenni (sobretot a partir dels segles VIII-VII), com l’escultura de pedra fins a mida natural, lligada a l’evolució de l’escultura grega, però amb molta personalitat i clares influències del sector sirofenici, i també l’orfebreria i la ceràmica. A partir del 58 aC Xipre formà part dels dominis romans, de primer annexada a la província de Cilícia, i més tard (22 aC) com a província autònoma. A l’època de Trajà, els nombrosos hebreus de l’illa es rebel·laren —juntament amb els de Cirene i els d’Egipte— contra Roma, però foren víctimes d’una forta repressió. El cristianisme hi penetrà aviat, a partir d’Antioquia, i Pau i Bernabé hi predicaren l’any 45 i hi convertiren el cònsol romà Sergi Pau. Bernabé, que n’era originari, hi tornà encara posteriorment. Els primers segles de l’Església de Xipre donaren personatges il·lustres, entre els quals es destaca Epifani, bisbe de Salamina (segle IV). El concili d’Efes (431) reconegué l’autonomia de l’Església de Xipre, que havia depès d’Antioquia, independència que fou proclamada definitivament per l’emperador Zenó el 488.
Xipre durant l’edat mitjana
Inclosa dins l’imperi Bizantí en la divisió de Teodosi (395), l’illa fou governada per prínceps imperials que actuaven com a virreis. A l’època de l’expansió sarraïna fou objecte d’incursions, sempre repel·lides, fins que fou ocupada pel governador de Síria (648-649), amb la qual cosa l’Imperi restà privat de la seva base naval més important en la lluita contra l’islam. Malgrat els esforços dels emperadors, no fou recuperada fins el 967, per obra de Nicèfor Focas. La seva situació geogràfica en feia un punt estratègic d’una singular importància. Esdevingué un centre de trobada per als mercaders que seguien les rutes comercials cap a Beirut, Damasc, Pèrsia, l’Índia o Egipte. A Xipre arribaven les mercaderies que eren distribuïdes més tard a Occident. A l’interès econòmic s’uní també l’interès polític, especialment en temps de les croades. Un governador de Xipre, Isaac Comnè, al·legant unes lletres —falses— de l’emperador Andrònic, s’erigí en sobirà independent (1182). Aliat amb Saladí I, feu presa de tres naus angleses que havien naufragat prop de la costa (1191), on navegaven la reina Joana de Sicília i la princesa Berenguera de Navarra. Com a conseqüència dels maltractaments donats a la qui havia d’ésser la seva muller, el rei anglès Ricard I Cor de Lleó, amb altres cavallers procedents de Terra Santa, conquerí l’illa i sotmeté Isaac al vassallatge d’Anglaterra. Una revolta xipriota, mentre Ricard tornava a Sant Joan d’Acre, fou vençuda. El rei vengué Xipre als templers per 25 000 marcs d’argent, però aquests no trigaren a renunciar-hi (1192). Llavors Ricard cedí l’illa, com a regne independent, al francès Guiu de Lusignan (Guiu I de Jerusalem), en canvi dels seus drets sobre el regne de Jerusalem. Sota els Lusignan, la cort de Xipre esdevingué una de les més sumptuoses i florents de l’Europa medieval. Hi havia una aristocràcia orientalitzada i uns establiments religiosos potents, que introduïren al regne llatí de Xipre els costums, la llengua i les institucions propis d’Occident. Guiu (mort el 1194) fou succeït pel seu germà Amalric (Amalric II de Jerusalem), que deixà el govern de Xipre en mans dels hospitalers, després de prestar homenatge a l’emperador pel fill d’Amalric, Hug I de Xipre (mort el 1219). Durant el regnat del fill d’aquest, Enric I de Xipre, intervingué en els afers xipriotes l’emperador Frederic II, el qual, pel tractat de Jafa (1228-29), havia obtingut el regne de Jerusalem, i restablí la sobirania feudal, fins que Enric aconseguí de recuperar el seu regne (1232). Hi feu estada Lluís IX de França tot anant cap a la croada; Enric l’acompanyà fins a Egipte (1248-49). Els successors d’Enric foren el seu fill Hug II de Xipre (mort sense descendència el 1267) i el seu nebot Hug III de Xipre, rei també de Jerusalem. Els seus drets foren discutits per Maria d’Antioquia, la qual els cedí després a Carles I d’Anjou, rei de Nàpols. Els fills d’Hug regnaren successivament: Joan I de Xipre (mort el 1285) i Enric II de Xipre, el qual intentà la conquesta de Sant Joan d’Acre (1286), però no pogué evitar la caiguda de la fortalesa a mans del soldà d’Egipte (1291). Els mercaders cristians de Terra Santa es refugiaren a Xipre, on sobrevisqué el regne de Jerusalem, amb el seu patriarca. Des de llavors, els sobirans eren coronats com a reis de Xipre a Santa Sofia de Nicòsia, i tot seguit com a reis de Jerusalem, a Sant Nicolau de Famagusta. La defensa de l’illa anava a càrrec dels hospitalers, que des d’allà prengueren Rodes de mans dels pirates, s’hi instal·laren (1310) i inauguraren, amb els xipriotes, un sistema de policia de la mar en aquella zona. Enric II no tingué descendents del seu matrimoni amb Constança d’Aragó-Sicília. Jaume II de Catalunya-Aragó li havia enviat diverses ambaixades comercials; Ramon Llull havia sojornat a Xipre (1301), i a Famagusta hi havia cònsols de catalans. En morir la reina Blanca de Nàpols, fou proposat a Jaume II el matrimoni amb Maria, germana d’Enric II de Xipre, amb l’esperança d’una possible annexió futura de l’illa a la corona de Catalunya-Aragó i amb la idea de fer-ne un baluard contra els turcs i una base per a la reconquesta de Terra Santa. Els xipriotes, en el concili de Viena (Delfinat), havien demanat al papa l’organització d’una croada (1311-12). Jaume II hi volia prendre part, però li ho impediren els problemes d’Almeria. Per obra dels hospitalers, el matrimoni amb Maria de Xipre tingué lloc (1315), però no la successió del regne, puix que Enric II l’havia promès a un seu nebot, que fou, en efecte, Hug IV de Xipre. Aquest formà part d’una lliga contra els turcs, amb el papa Climent VI, Venècia i els hospitalers, i arribaren a ocupar Esmirna (1344). Hug abdicà (1359) en el seu fill Pere I de Xipre, el qual, després de lluitar també contra els turcs, recorregué les corts europees per formar una altra croada, que no fou duta a terme. Pel seu compte saquejà Alexandria (1365) i incendià alguns ports de Síria (1367), però hagué d’acabar fent la pau amb el soldà d’Egipte. Per certes qüestions familiars, fou assassinat (1369). La seva muller fou Elionor de Prades, la qual cercà l’ajut dels genovesos per a venjar durament la mort del marit, abans de tornar a Catalunya, on passà els seus darrers anys. Durant la coronació del seu fill Pere II de Xipre (mort el 1382) sorgí una disputa entre genovesos i venecians, afavorits aquests per la cort i pel poble. Els genovesos, que tenien a Xipre una important colònia mercantil, prepararen la revenja. Ocuparen Famagusta, empresonaren el rei i acabaren per dominar tota l’illa (1373). Pere II, ja un cop alliberat, cercà l’aliança de Milà i Venècia per a recuperar el territori (1378), i es casà amb la milanesa Valentina Visconti. Pere III de Catalunya-Aragó intervingué d’una manera notable a favor del rei de Xipre i s’esforçà, endebades, a obtenir la pau amb Gènova. Famagusta restà en poder dels genovesos fins el 1464. El successor de Pere II fou el seu oncle Jaume I de Xipre (mort el 1398), el qual sofrí molt directament l’amenaça dels turcs. El seu fill Joan II de Xipre (mort el 1432) assetjà, sense èxit, Famagusta (1402) i feu una expedició a Alexandria (1423), que tingué com a conseqüència el saqueig de Xipre per part dels egipcis, dels quals restà tributari (1426). En el regnat de Joan III de Xipre (1458), fill de l’anterior, el país fou somogut per qüestions religioses entre l’Església grega i la llatina. Heretà el regne Carlota de Xipre, filla de Joan III, però el seu germà natural, Jaume II de Xipre, fou coronat a Egipte, d’on rebé l’ajut d’un estol que li permeté de reconquerir Xipre, inclosa Famagusta. Tot seguit governà l’illa amb l’ajut dels grecs, els quals restabliren l’ús de llur llengua en l’administració, i intentà una reconciliació amb Roma, sol·licitant autorització per a fer-se coronar i per a casar-se amb la filla del dèspota de Morea, protegida del cardenal Bessarió. En ésser, però, desateses aquestes peticions, s’adreçà a Venècia i obtingué un cert reconeixement, que encara es refermà amb el seu matrimoni amb Caterina Cornaro. Mort misteriosament el rei (1473), aquesta lluità per mantenir els drets del seu fill pòstum Jaume III de Xipre (mort el 1475) i els seus propis drets. Carlota havia transferit les seves pretensions a Carles I, duc de Savoia, abans de retirar-se a Roma, on morí (1487). Després d’unes qüestions entre Venècia i els catalanoaragonesos de Nàpols, als quals una conjuració de nobles, d’entre els quals alguns de catalans, havia ofert el regne, Caterina en feu donació a Venècia, on ella havia tornat (1489). Venècia dominà l’illa fins el 1570, que els turcs la prengueren i la saquejaren, malgrat la defensa que en feu Marc Antoni Bragadín.
Domini turc (1573-1878) i administració britànica (1878-1959)
Aquesta pèrdua fou la causa immediata de la lliga entre els Estats Pontificis, Venècia i la monarquia hispànica, que donà lloc a la victòria de la batalla de Lepant (1571); així i tot, la pau del 1573 confirmà l’adquisició de Xipre pels turcs. El domini turc durà fins al segle XIX. Durant la guerra contra els grecs, els turcs demanaren auxili al virrei d’Egipte, Mehmet Alí, en canvi de cedir-li Creta i Xipre, el qual, efectivament, ocupà l’illa (1832), però fou recuperada novament pels turcs el 1840. El govern de Londres, que des de l’obertura del canal de Suez (1869) tractava de consolidar la ruta de l’Índia establint una base naval a la Mediterrània oriental, el juny-juliol del 1878 clogué amb el soldà una convenció que assegurava a Turquia les seves possessions asiàtiques en canvi del dret d’ocupar i administrar l’illa, la qual, això no obstant, continuaria sota sobirania otomana. Des del mateix 1878 la població grecoxipriota (tres quartes parts de la població de l’illa el 1881) reclamà de les autoritats britàniques l’enosi o integració en el regne de Grècia, però solament obtingué la reforma de l’administració —on tingueren cabuda representants d’ambdues comunitats— i una reducció de la forta pressió fiscal. El 5 de novembre de 1914, el mateix dia que l’imperi Otomà, fent costat a Alemanya, declarava la guerra a França i la Gran Bretanya, el sobirà anglès anul·là la convenció del 1878 i annexà Xipre a les seves possessions. Per l’octubre del 1915 la Gran Bretanya oferí Xipre a Grècia, en canvi de l’entrada en guerra al costat dels aliats, oferta que Atenes hagué de rebutjar per l’oposició de Rússia. Restablerta la pau, els grecoxipriotes i el govern d’Atenes emprengueren nombroses accions per fer realitat l’enosi, però tant en el tractat de Sèvres (1920) com en el de Lausana (24 de juliol de 1923) hom inclogué la total renúncia de Turquia a Xipre i la ratificació de l’annexió britànica del 1914. Les subsegüents protestes i tensions s’apaivagaren temporalment el 1925, en ésser concedit l’estatut de colònia de la corona, fet que comportà la substitució de l’alt comissari per un governador i l’ampliació i la reforma del consell legislatiu establert el 1878. El 1931, arran d’un seguit de manifestacions a favor de l’enosi —que a vegades abocaren en aldarulls i que no trobaren un suport en la política filobritànica de Venizelos—, fou proclamat l’estat d’excepció, suprimit el consell legislatiu, prohibit l’ensenyament de la història grega a les escoles i empresonats o deportats un bon nombre de dirigents polítics i religiosos. L’agressió de la Itàlia feixista contra Grècia, per l’octubre del 1940, obligà les autoritats britàniques a abandonar la política repressiva i demanar la col·laboració de la població de l’illa; uns 30.000 voluntaris xipriotes combateren en els exèrcits aliats a Grècia, Itàlia, el N d’Àfrica i França. Acabada la Segona Guerra Mundial, emparant-se en la Carta Atlàntica i en la promesa d’emancipació dels pobles sotmesos al colonialisme, els grecoxipriotes reclamaren de nou l’adhesió a Grècia, sense èxit. Però la Gran Bretanya hagué de fer algunes concessions (retorn dels deportats el 1931, reconstitució del sínode de l’Església ortodoxa de Xipre, etc.), i també proposà la promulgació d’una carta constitucional atorgant l’autonomia limitada, en la redacció de la qual haurien d’intervenir turcoxipriotes i grecoxipriotes; aquests darrers rebutjaren la proposta, una vegada més exigiren l’enosi, organitzaren (1950) un plebiscit que palesà llur voluntat d’unió a Grècia (més del 95% de vots afirmatius) i feren conèixer llur situació a l’ONU. El fracàs de les negociacions del govern d’Atenes i els dirigents grecoxipriotes, encapçalats per l’arquebisbe Makàrios, amb el govern de Londres —que a l’agost del 1954 afirmà que mai no abandonaria totalment l’illa—, exasperà un sector de la comunitat grecoxipriota, que optà per la lluita armada, iniciada per l’abril del 1954 i protagonitzada per l’EOKA, que comandava el general Georgios Grivas i que tenia el suport de l’Església ortodoxa. Els britànics, d’altra banda, intentaren d’aconseguir el suport de la minoria turca —que fins aleshores s’havia mantingut al marge de la qüestió—, i aviat disposaren de la participació del govern de Turquia, que en l’anomenat problema de Xipre trobà un mitjà per a desviar l’atenció dels mateixos turcs dels problemes interns del seu país. D’aquesta manera, la Gran Bretanya obtingué la col·laboració dels turcoxipriotes, entre els quals començà a estendre’s la tesi de la partició de l’illa. La guerra civil xipriota deteriorà l’estructura defensiva de l’OTAN, a causa de l’enfrontament de Grècia i Turquia, fet que mogué els EUA a pressionar a favor d’una solució ràpida i satisfactòria per a tothom. Però el 1955 una conferència, que reuní els governs britànic, grec i turc, empitjorà encara la situació: el primer ministre turc Menderes, instigat pels anglesos, organitzà dos atemptats a Tessalònica i a Constantinoble (explosió de bombes en dues mesquites). Com a conseqüència, els grecs de Constantinoble foren víctimes d’una repressió que motivà un trencament de les relacions grecoturques. Tot seguit, a l’illa, s’intensificà la lluita de l’EOKA, mentre que Grècia era condemnada en l’Assemblea General de l’ONU per tots els estats membres de l’OTAN. Karamanlís, nou primer ministre grec, refusà inequívocament la proposta anglesa de partició de l’illa, perquè era totalment impracticable, atès que, en el pla geogràfic, totes dues comunitats estaven perfectament integrades. Però Turquia acollí favorablement aquesta proposta i esperonà l’actitud dels britànics, que gradualment esdevenien més incongruents: el març del 1956 era decretat l’exili de l’etnarca Makàrios, mesura que intensificà encara més les discòrdies entre ambdues comunitats, les quals, el 1958, estigueren a punt de provocar una guerra entre Grècia i Turquia.
De la independència (1959) a la invasió turca (1974)
Aleshores intervingueren els EUA i forçaren a la celebració d’unes discussions preliminars, amb l’absència dels xipriotes, en una conferència de l’OTAN. Aquests contactes entre els representants dels governs d’Atenes i Ankara conduïren a l’acord grecoturc de Zuric (11 de febrer de 1959), ratificat i desenvolupat per l’acord anglogrecoturc de Londres (19 de febrer de 1959): hom preveia la independència de Xipre sota la garantia —o tutela— de la Gran Bretanya, Grècia i Turquia, la repartició de les funcions administratives i governatives entre els grecs i els turcs de l’illa i l’existència de dues bases navals britàniques. L’arquebisbe Makàrios fou elegit president, i F. Küçük, turcoxipriota, vicepresident, i el 16 d’agost de 1960 fou proclamada la independència de la República de Xipre, que tot seguit fou admesa a l’ONU (setembre del 1960), al Commonwealth (març del 1961) i al Consell d’Europa (maig del 1961). El 1963 una temptativa d’unificació administrativa i executiva motivà greus enfrontaments entre les dues comunitats de l’illa i entre els governs de Grècia i Turquia, que mobilitzaren llurs exèrcits: un cos armat de l’ONU, arribat pel març-abril del 1964, restablí precàriament la pau. A partir del 1967 la tensió minvà, en part pel temporal abandó de la idea de l’enosi, arran de la implantació a Atenes d’una dictadura militar. Makàrios fou reelegit president el 1968 i el 1973, però el 15 de juliol de 1974 fou desplaçat del poder per un cop militar protagonitzat per la guàrdia nacional, que actuà com a instrument de la dictadura grega. Aconseguí de salvar-se i viatjà a Londres i a l’ONU. Mentrestant, el 20 de juliol es produí la invasió i l’ocupació de l’illa per part de l’exèrcit turc, que al·legava la necessitat de garantir la integritat de la comunitat turcoxipriota. Desoint les resolucions del Consell de Seguretat de l’ONU, els turcs s’empararen del 40% del territori de l’illa —el més important des del punt de vista econòmic— i obligaren més de 200.000 grecs a abandonar llurs terres i possessions, els quals restaren com a refugiats en la part no ocupada de l’illa. Makàrios, per la via de les negociacions, intentà d’obtenir la retirada de l’exèrcit turc i el retorn a la normalitat constitucional, i per això regressà a l’illa, però no pogué fer recular els invasors, els quals, seguint un pla preestablert (el pla Àtila), colonitzaren les zones ocupades amb colons enviats forçosament de les poblacions de l’Àsia Menor, amb el propòsit de justificar, amb un augment de la comunitat turca, la creació d’una federació.
De la partició ençà
El 13 de febrer de 1975 les autoritats turcoxipriotes proclamaren unilateralment, amb el suport d’Ankara, l’Estat Federat Turc de Xipre, amb Rauf Denktaş com a president. La reacció diplomàtica mundial no es feu esperar, i els governs de la majoria dels estats del món condemnarem aquesta acció i acceptaren com a únic representant legal de Xipre el govern de Makàrios. Mort aquest (1977), fou substituït per Spiros Kiprianú, continuador de la línia política de l’etnarca i impulsor de la celebració de negociacions per a recobrar la independència política. El maig del 1983 l’Assemblea General de l’ONU votà a favor de la retirada de les tropes turques de Xipre. Lluny d’això, el govern turcoxipriota anuncià que la lira turca reemplaçaria la lliura xipriota i, pel novembre del mateix any, proclamà de forma unilateral la independència de l’Estat Federat Turc de Xipre amb el nom de República Turca de Xipre del Nord. La nova república, reconeguda només per Turquia, inicià un procés constituent que culminà amb la redacció (1984) d’una constitució i la seva posterior aprovació en referèndum (1985). R. Denktaş continuà com a president de la república turca, càrrec per al qual resultà reelegit els anys 1985, 1990, 1995 i 2000. Mentrestant, al territori grecoxipriota, S. Kiprianú, reelegit president els anys 1978, 1983 i 1985, assolia importants èxits en el terreny econòmic, però es veia incapaç d’assolir cap acord amb el govern turcoxipriota amb vista a la reunificació de l’illa, motiu pel qual dissolgué la Cambra de Representants. Tot i ésser reelegit el mateix any, en les eleccions presidencials del 1988 resultà vencedor Georgios Vassiliú, el qual fracassà l’any següent en les seves negociacions amb Denktaş tingudes el juliol del 1989 sota els auspicis de l’ONU. Per l’agost era rebutjada per Vassiliú la proposta de Denktaş que postulava un “mutu reconeixement dels estats xipriotes”. El mes d’abril del 1990 Denktaş reforçà la seva intransigència en ésser reelegit al front del Partit d’Unió Nacional. El president Geórgios Vassiliu perdé en les eleccions del 1993, en benefici de Glafkos Klerides. La campanya fou influïda per la disputa sobre el pla de reunificació de les Nacions Unides, que només preveia reduir del 38% al 28% el territori dels turcoxipriotes. L’aproximació entre les comunitats turcoxipriota i grecoxipriota, afavorida per les Nacions Unides amb vista a l’aplicació progressiva de petites mesures de confiança, es veié avortada per la reticència dels turcoxipriotes. A la part de l’illa controlada per Turquia, el 1995, Rauf Denktaş obtingué la tercera victòria electoral consecutiva. La manca d’aproximació en el tema de la divisió de l’illa provocà enfrontaments, el 1996, a l’anomenada “línia verda” que separa les dues parts i era sota control de l’ONU des de fa més de vint anys. Les noves converses de l’agost del 1997 conclogueren sense cap resultat. Les eleccions presidencials del febrer del 1998 donaren la victòria a Glafkos Klerides, que s’imposà amb un estret 50,8% dels vots en la segona volta. Fent front a una dura sequera que afectà fortament l’economia del país, i la constant amenaça i provocacions turcoxipriotes, el president decidí fer un gir en la seva política de defensa, i suspengué la instal·lació de míssils a l’illa el desembre del 1998. Les negociacions entre les dues comunitats, que es reprengueren a Nova York al final del 1999. Els primers anys del segle XXI, la candidatura formal (gener del 2002) de Xipre a la Unió Europea semblà desbloquejar les possibilitats de reunificació, atès que la UE tan sols admetia l’ingrés de la part sud o bé la d’un Xipre unificat, i Turquia (únic estat a reconèixer l’autoproclamada República Turca de Xipre del Nord), que aquests anys reclamà l’ingrés, es mostrà també favorable a resoldre el contenciós. En aquest context, el desembre del 2001 l’ONU (que el 2001 havia renovat, després de 36 anys, la seva missió a Xipre) reuní per primer cop des del 1997 els presidents d’ambdues zones (Glafkos Klerides per la banda grega i Rauf Denktaş per la turca) i el novembre del 2002 presentà un pla de reunificació que fou rebutjat per Denktaş, cosa que desencadenà al desembre una de les manifestacions de protesta més multitudinàries, que evidenciava els profunds desacords a la zona turca. Així, si bé les eleccions del desembre del 2003 foren guanyades pel Partit Republicà de Mehmet Ali Talat, partidari de la reunificació en els termes proposats per l’ONU, l’empat al parlament grecoxipriota entre contraris i favorables a la reunificació i la posició decididament contrària de Denktaş, dificultaren novament les negociacions. Tanmateix, el canvi de clima polític fou palpable aquest mateix any quan el govern turcoxipriota aixecaren part de les restriccions per a creuar la línia verda en ambdós sentits. El març del 2003, l’ONU presentà un pla revisat, però aquest cop foren els grecoxipriotes (encapçalats per Tassos Papadopoulos, que el febrer del 2003 derrotà Klerides en les eleccions presidencials) els que rebutjaren el pla. Malgrat tot, l’ONU mantingué la convocatòria, un mes abans de l’ingrés a la UE, d’un referèndum sobre la reunificació en els termes del nou pla, el resultat del qual fou clarament contrari a la part grecoxipriota, que majoritàriament rebutjà sobretot dos aspectes del pla: la permanència militar indefinida de Turquia i la restitució de propietats als refugiats grecoxipriotes, considerada insuficient. El maig del 2004 la República de Xipre ingressà a la Unió Europea. En les eleccions del febrer del 2005, el Partit Republicà amplià la seva majoria al parlament turcoxipriota i l’abril del 2005, en les eleccions presidencials Talat aconseguí la victòria i passà a ocupar-ne el càrrec. Retirat definitivament Denktaş i els seus partidaris, el mes següent ambdues parts reprengueren les converses sota els auspicis de l’ONU, però el resultat de les eleccions del maig de l’any següent al territori grecoxipriota significà un aval a la política del govern de no acceptar el que es consideraven concessions excessives. Un nou episodi de tensió tingué lloc al novembre quan, amb el suport de Turquia, el govern turcoxipriota denegà l’accés als vaixells mercants de la part grega. En contrast amb aquesta atmosfera d’estancament polític, el març de l’any següent les autoritats d’ambdues zones demoliren una part del mur a Nicòsia per a crear-hi un pas fronterer. El febrer del 2008, un mes després de l’adopció de l’euro per part de la República de Xipre, el comunista Dimitris Khristófias derrotà Papadopoulos en la primera volta de les eleccions presidencials i en la segona al candidat conservador Ioannis Kassoulidis. Khristófias situà entre les seves prioritats les negociacions per a la reunificació de l’illa, que al setembre reprengué amb el seu homòleg Talat. No obstant això, les perspectives de progrés restaren en dubte quan el Partit Republicà i Talal foren derrotats pel Partit de la Unitat Nacional i pel líder d’aquest partit Dervis Eroğlu en les eleccions parlamentàries (abril del 2009) i presidencials (abril del 2010).