xoc

shock (en), 

m

Patologia humana

Situació clínica transitòria, en la qual, per l’existència d’un volum de sang circulant insuficient o per una distribució anormal del consum cardíac, la perfusió sanguínia dels teixits disminueix fins a valors inferiors a les necessitats mínimes per a un metabolisme oxidatiu.

Els criteris clínics per a la diagnosi del xoc són: l’aspecte del pacient, amb signes d’insuficient irrigació perifèrica (pal·lidesa, cianosi, suor freda, etc.), el descens de la tensió arterial, amb taquicàrdia i pols filiforme, la disminució de la funció renal (oligoanúria), nàusees i set. Els factors etiològics que permeten de classificar els estats de xoc són molt variats, i es poden agrupar en hipovolèmics (hemorràgies, traumatismes, cremades àmplies, aixafament, deshidratació), cardiogènics (embòlia pulmonar, tapament cardíac, infart de miocardi, pneumotòrax per tensió, fístula arteriovenosa, miocarditis), sèptics (exotoxines, endotoxines) i neurogènics (reflexos vasovagals, paràlisi dels vasoconstrictors). Una vegada iniciat el xoc, l’organisme respon amb una reacció compensadora (taquicàrdia, vasoconstricció, derivació de la sang per les fístules arteriovenoses, etc.) que origina una disminució del retorn venós amb la consegüent caiguda del volum cardíac que, en darrer terme, no fa sinó tancar el cercle viciós del xoc.