Els parlars xurros actuals són essencialment un aragonès castellanitzat, i contenen un bon nombre d’elements catalans, en gran majoria lèxics. Per aquest motiu hom s’hi refereix sovint com a dialectes mixts o barrejats. Els parlars d’Énguera i de tota la Canal de Navarrés, en una zona més al S, també ofereixen trets semblants, i s’han d’incloure en el mateix grup. En realitat, hi ha afinitats lèxiques entre tots els parlars fronterers de l’antic Regne de València, fins a Múrcia. La castellanització de l’aragonès —trasplantat a la zona xurra pels pobladors procedents del Baix Aragó, en general— sembla haver començat ben aviat, segons que es veu en el text dels Establiments de Vilamalefa (Alt Millars), escrits entre el 1374 i el 1425, document en què apareixen mots castellans al costat de formes netament aragoneses. D’altra banda, el fenomen de barreja amb elements catalans també sembla ésser ben antic, segons un testimoni de Vicent Ferrer, que en un sermó dirigit a un auditori d’aquesta zona deia: “Vosaltres de la Serrania qui estats enmig de Castella e de Catalunya, e per ço prenets algun vocable castellà e altre català." Aquesta barreja lèxica es devia deure, ultra a la influència del català sobre aquests parlars com a llengua oficial, a la presència dels nuclis catalans enmig dels pobladors aragonesos. Cal tenir en compte també el fet que l’aragonès antic ja contenia un bon nombre de mots catalans.
Quant als trets fonètics, hom hi troba avui resultats castellans en lloc dels antics sons aragonesos: el fricatiu velar x en lloc de l (< -LY-, -C’L-: abeja, ojo, i no abella, (g)uello) i del prepalatal š (ajá ASCIATA, rujiar *ROSCIDARE), i l’africat prepalatal c en lloc de it (< -CT-: mucho, i no muito); la f- inicial esdevingué zero (hiemo FEMUS, higa, etc.); els grups inicials antics amb pl-, cl-, i fl-, són tots ara amb la l palatal (però pl- continua en la toponímia); tanmateix, alguns trets originaris han persistit: la y (< -BY-) en royo, la -d- en teda i com a t en el diminutiu enguerí petet, fet de p(i)et PEDE; hom diu amb g- inicial gayato, guchillo, i amb el velar fricatiu x, jubo (castellà yugo), juñir (castellà uncir), i amb l’interdental θ, zapo, zuro, zuño. A Fanzara (Alt Millars) i a Anna i Xella (Canal de Navarrés) hom encara pot sentir el sibilant sonor z com a reflex de l’antic z (< -S-) i de dz (< -C’-, -TY-), i així mateix a Énguera alguns vells encara distingeixen entre els reflexos dels antics ts, dz s, z, com a dorsi-dentals fricatius en lloc d’apicofricatius, sords i sonors, respectivament. A Énguera i a Anna hom distingeix normalment entre el labiodental u i l’oclusiu b, i en aquests poblets els mots valencians sovint guarden la vocal o doblement oberta i el palatal š. Entre els trets morfològics, és característic d’aquests parlars l’ús dels suxifos diminutius -ico -a, et -a (casica caseta), l’abundància del sufix -ada en en els substantius, l’existència d’-or (blancor, agror), la freqüència del prefix es- en lloc de des- en els infinitius, l’accentuació plana en les primeres persones del plural de l’imperfet (comprabamos), els participis fets sobre el tema del pretèrit (tuvido, huvido, supido) i els gerundis tipus supiendo, tuviendo. A Énguera i a Anna és viu el descendent d’INDE com a ‘n o end’ o ende, accentuat a la síl·laba final darrere infinitiu (damendé ‘dona-me’n’). Entre els catalanismes dels parlars xurros hom pot esmentar aclucar, acorar, achocar, badall(o), becar, besones, bolchaca, branca, calbot(e), cama, camallá, cansalá.