Tal com diu el nom, es tracta de l'ípsilon grega passada al llatí, de primer en la seva forma occidental, V, i després admesa en la forma oriental, Y, en el segon apèndix de l’abecedari. La Y romana clàssica consta de dos traços: el primer, que començava a dalt, a l’esquerra, baixava oblic, continuava vertical i acabava amb un reforç a la base; el segon pujava oblic del centre del traç primer en direcció a la dreta i acabava amb una mena de reforç corbat a la dreta. Amb la velocitat cursiva tots dos traços foren escrits a vegades en un sol temps, és a dir, sense alçar la ploma, amb la qual cosa desapareixia la cua inferior de la lletra, que es convertia en una punxa o una baga. Una altra manera d’executar la Y fou de fer un primer traç oblic curt i un segon traç llarg, també oblic, descendent de dreta o esquerra. Aquesta habitud provocà l’aparició d’un reforç o atac inicial corbat a l’esquerra i el perllongament d’aquest darrer traç per sota. Cal dir que la forma primitiva recolza la punta inferior en la mateixa línia base de l’escriptura, mentre que la segona forma ultrapassa aquesta línia i es prolonga més o menys per dessota i cap a l’esquerra, és la que ha perdurat en la nostra minúscula. Un fenomen curiós i no explicat encara és l’aparició del punt entre l’obertura dels dos braços superiors de la y, i això segles abans que aparegués el punt sobre la i en els manuscrits (minúscula). La y, usada només en mots d’origen grec i a vegades per ultracorrecció en altres noms llatins, ha sofert poques variacions al llarg dels segles; només apareixen certes formes aberrants en la insular irlandesa, en alguna de merovíngia i en alguna forma cal·ligràfica gòtica quadrada.
La grafia y no correspon a cap so diferenciat en mots genuïns del català modern. Aïllat, només en préstecs d’altres llengües (Nova York, yacht), sona com la consonant palatal [y]. Forma part, en canvi, de la grafia ny, que representa el fonema /n/: nyap [náp], canya [káne], bony [bon]. Des del punt de vista articulatori, es defineix com a consonant (o sonant), nasal, palatal; i acústicament, com a consonant, nasal, aguda i densa, amb un formant característic a uns 245 cicles per segon.