Formació emblemàtica del rock britànic dels anys setanta. La seva música fou valorada en el seu moment com la “nova música clàssica”. Amb influències tan heterogènies com la d’Igor Stravinsky, el rock dur, la psiquedèlia i el surrealisme, es convertí en el grup més important de rock progressiu a escala internacional. Contribuí a definir aquest subgènere amb el seu virtuosisme, la seva mística, les seves lletres barreja d’èpica i simbologia còsmica i unes veus molt treballades, inclòs un falset inconfusible. Els seus concerts constituïen un gran espectacle de llum i so, amb una música de gran ambició formal.
Els components del grup variaren segons l’època. Hi passaren músics com Trevor Horn (veu), Geoff Downes (teclats), Pat Moraz (teclats) o Alan White (bateria), però la formació més representativa era la de Jon Anderson (veu), Chris Squire (baix i veu), Steve Howe (guitarra), Bill Bruford (bateria) i Rick Wakeman (teclats), conegut per l’espectacularitat dels seus orgues, sintetitzadors i pianos.
Els primers enregistraments foren Yes (1968), ja amb la inclusió de Steve Howe a la guitarra, Time and a Word (1969) i The Yes Album (1971), aquest últim el més representatiu.
A partir de l’entrada de Rick Wakeman als teclats, el grup edità alguns dels seus treballs més destacats com Fragile (1971), Close to the Edge (1972), Yessongs (1973) i Tales from Topographic Oceans (1974), alguns dels quals assoliren possicions destacades a les llistes britàniques i nord-americanes. Més tard enregistraren Going for the One (1977) i Drama (1980).
El 1981 la formació es dissolgué, però es reorganitzà poc després i seguí enregistrant i fent gires de concerts. En destaquen d'aquesta segona època 90125 (1983), The Ladder (1999), Magnification (2001), Fly from Here (2011), The Quest (2021) i Mirror to the Sky (2023).
És destacable la col·laboració de l’artista Roger Dean en les seves portades. Chris Squire, l’únic membre que formà part en totes les formacions del grup, morí el 2015.
Yes fou incorporat al Rock and Roll Hall of Fame el 2017 en reconeixement al seu paper fonamental en el desenvolupament del rock progressiu.
Bibliografia
- Sierra i Fabra, Jordi: Rick Wakeman: mitos y leyendas del brujo de Yes, Música de Nuestro Tiempo, Barcelona 1977