Després d’uns quants anys d’obscuritat (s. XV-XVII) a causa de la conquesta otomana (1461), aquesta família, emparentada amb els boiars romanesos, tornà a tenir importància política amb Aléxandros Ypsilantis (Constantinoble 1726 — 1805), gospodar de Valàquia (1774-82 i 1796-97) i de Moldàvia (1786-88). Home d’una gran cultura, es caracteritzà per una gran activitat reformadora. El seu fill, Constantinos Ypsilantis (Constantinoble 1760 — Kíev 1816), participà en els moviments nacionals per a l’alliberament dels grecs del jou otomà, i hagué d’exiliar-se a Viena. Després d’haver obtingut el perdó del soldà, fou gospodar de Moldàvia (1799-1801) i de Valàquia; però, a causa de la seva política russòfila novament hagué de refugiar-se a la cort dels tsars (1806). Entrà a Bucarest amb un exèrcit de 20 000 russos, però no reeixí a alliberar Grècia, per culpa de l’acord francorus de Tilsitt (1807). Dos dels seus fills, Aléxandros Ypsilantis i Dimítrios Ypsilantis, tingueren una part molt important en la guerra de la independència grega.