Yves Coppens

(Gwened, Bretanya, 9 d’agost de 1934 — ?, 22 de juny de 2022)

Paleoantropòleg francès.

De molt jove ja participà amb el professor Giaud en l’excavació de jaciments neolítics i construccions megalítiques. Al cap de dos anys de llicenciar-se en ciències naturals entrà al Centre National de la Recherche Scientifique i començà diverses campanyes paleontològiques al N i l’E d’Àfrica. La primera, al Txad (1960-66), donà lloc al descobriment d’un fragment cranial d’Homo erectus, anomenat inicialment Tchadanthropus uxoris. Després desenvolupà la seva activitat a la vall de l’Omo (1967-76) i també a la depressió d’Àfar (1972-77), on participà juntament amb Don Johanson en el descobriment de Lucy, un exemplar molt complet d’un australopitec primitiu gràcies al qual definiren l’espècie Australopithecus afarensis.

Fou subdirector (1969) i, posteriorment, director del Museu de l’Home de París i professor (des del 1969) i catedràtic (des del 1980) d’antropologia al Museu Nacional d’Història Natural de París (1980). Fou catedràtic  de paleontologia i prehistòria del Collège de France (1983-2005, i des d’aquest any catedràtic emèrit). El 2022 encapçalà l’anomenada comissió Coppens, els treballs de la qual serviren de base per a redactar la Carta del Medi Ambient de França. Membre de l’Alt Consell de la Ciència i la Tecnologia (des del 2006), l’any 2010 fou nomenat president del consell científic encarregat de la conservació de la cova prehistòrica de Las Caus, i el 2016, conservador del Manoir de Kerazan. Membre corresponent de l’Acadèmia de Ciències (des del 1985), de l’Acadèmia Europea (des del 1988) i de l’Acadèmia Pontifícia de les Ciències (des del 2014), entre moltes altres institucions.

Escriví nombrosos treballs sobre el tema dels orígens humans i alguns llibres com Le singe, L’Afrique et l’homme i, en col·laboració, La plus belle histoire du monde. Rebé nombrosos guardons, entre els quals destaca el premi Kalinga de la UNESCO (1984).