Aquesta lletra, que tenia els seus precedents en els alfabets del Pròxim Orient, passats als itàlics, fou incorporada a l’apèndix final de l'abecedari llatí, treta directament del grec clàssic oriental. La Z romana clàssica es compon de dos traços horitzontals units per un traç oblic que va de dreta a esquerra. Amb la velocitat cursiva, els traços horitzontals tendeixen a corbar-se. És aquesta forma darrera, que esdevé característica d’un tipus d’uncial, la que passa a les principals escriptures nacionals (insulars, merovíngies, visigòtica i beneventana) i que recull també la carolina, bé que aquest darrer tipus utilitza simultàniament la forma clàssica senzilla, de vegades amb el traç superior ondulat. La persistència de la cua inferior cargolada, que ultrapassa per sota la línia base de l’escriptura, ha perdurat fins avui, tot i que la humanística recuperà la forma clàssica primitiva. El fet d’ésser una lletra poc usada feu que en algunes escriptures insulars i merovíngies, i fins en alguns casos de carolina catalana, la Z prengués formes d’una gran fantasia.
Valors fonològics de la grafia z. Origen del fonema /z/ del català
La grafia z correspon al fonema /z/ o, formant part del grup ‘tz’, al fonema /z/. En el primer cas, sibilant, fricatiu, apicodental i sonor, compareix en posició inicial oposant-se al seu correlat sord /s/ (fora dels subdialectes apitxat i pallarès): zelar [zelá] i salar [selá]; o darrere nasal o lateral com a articulació oclusiva: enze [énze] i ansa [ánse], calze [kálze] i calça [kálse]. En posició intervocàlica, el fonema /z/ és representat per la grafia ‘s’: casa [káze]. Quant al grup ‘tz’, fonemàticament /z/, es tracta d’una articulació sibilant, oclusiva, apicodental i sonora que compareix només en posició intervocàlica o, amb valor arxifonemàtic, en frontera de mots: atzavara [ezebbáre], dotze [dóze], set zones [sézónes]. Des del punt de vista acústic, /z/ és un fonema no-vocàlic, consonàntic, difús, agut, interrupte i fluix. El fonema /z/, quan és representat per la grafia z en català (s), procedeix en general de mots que el llatí havia manllevat al grec (zèfir < zephyru, topazi < topazion), directament del grec en mots savis (zoologia, enzim), o bé de mots pertanyents a d’altres llengües modernes (zinc < alemany zink); pot procedir, a més, en posició medial, de c llatina seguida de vocal palatal i precedida de consonant, després de caure la vocal intertònica: alzina < el(i)cina, polze < pol(i)ce, metzina < med(i)cina.