Bàrbars seminòmades, aviat adoptaren la cultura xinesa. Bé que l’estament noble predominava en llur societat, hi havia també serfs i esclaus. Davant la impossibilitat d’una administració centralitzada, a causa de la manca de comunicacions, el territori fou repartit entre prínceps reials i generals addictes. Aviat alguns s’independitzaren, i s’apoderaren de la primitiva capital occidental de Hao (prop de Xian) vers l’any 771 aC. La dinastia es refugià a Luoyang, a la Xina oriental, on també hagué de plantar cara als diversos nous estats insubordinats: Qi a Shandong, Jin a Shanxi, i sobretot Chu, que arribava fins al Iang-Tsé. Aquest període és conegut amb el nom de Chungiu (‘de les primaveres i les tardors’), nom d’una crònica que relata els esdeveniments ocorreguts entre el 722 i el 481 aC. Durant el període següent (s. V-III aC), anomenat període dels Regnes Combatents a causa de la lluita declarada per l’hegemonia, la societat xinesa experimentà transformacions profundes, gràcies a l’aparició de la fosa i la forja (513 aC) i l’arada tirada per animals. Els principats esdevingueren grans estats on la producció agrícola ocupava el lloc essencial. Hom construí les grans obres d’irrigació de la vall del Wei, al Jiangsu, a Sichuan, i fou organitzada la societat (repartiment de terres per a grups de cinc o sis famílies, trasllat de gent a llocs deshabitats, abolició de la noblesa i nomenament de funcionaris, aparició de classes artesanes i desenvolupament del comerç). Foren creats el comerç i la moneda. Aquesta transformació economicosocial anà acompanyada d’un gran progrés de reflexió política i filosòfica: és l’època dita de les cent escoles (Confuci, Mo Zi, taoisme, legisladors, etc). El més prestigiós de tots aquells prínceps fou Qinshi Huangdi, que s’apoderà de Sichuan i imposà als altres els seus principis de govern (inspirats en les idees dels legisladors) i fundà l’imperi qin (221 aC).
f
m
Història