Hom creu que representava una muntanya que unia la terra amb el cel, el camí que emprava la divinitat per a visitar el seu temple.
Bé que apareix clarament documentat en la dinastia III d’Ur (2113-2006 aC), els seus orígens potser són molt anteriors: per a alguns, es remuntaria al període protohistòric (3100-2700 aC) i ja hauria estat plenament en ús durant el període sumeri antic (2700-2371 aC). És, en qualsevol cas, un producte del poble sumeri.
Des d’un punt de vista arquitectònic, el zigurat consta bàsicament d’un nucli de maons assecats al sol i recobert de maons cuits. Emplaçat sobre una gran plataforma, s’aixecava en forma de pisos, el superior sempre més petit que l’inferior. Al cim, al qual s’accedia per tres escales, hi havia el gigunu, sala destinada al descans del déu en la seva davallada cap a la terra. Bé que no se’n conserva cap de sencer, sembla que algun zigurat, com el de Babilònia, arribà a tenir entre sis i set pisos, amb una alçària total d’uns 100 m. En general, però, eren de dimensions més reduïdes.
Molts dels zigurats daten de la dinastia III d’Ur i foren restaurats o reconstruïts, de vegades, en època posterior, com és el cas d’Ur (2.687 m2 de superfície), un dels més famosos i ben conservats. Aixecat per Ur-Nammu (2113-2096 aC), els seus tres pisos originals foren augmentats a cinc o set per Nabucodonosor II (605-562 aC). El d’Èridu (2.500 m2 de superfície), construït igualment per Ur-Nammu, s’aixecava sobre una terrassa de més de 19.000 m2. Són coneguts també els de Borsippa (2.745 m2) i Larsa (avui encara de 18 m d’alçària), als quals cal afegir els dos d’Uruk, el de Nippur (només restes) i el de Lagaš entre d’altres.
El de Babilònia, construït per la dinastia I (1894-1595 aC), és el prototip de la bíblica “torre de Babel” (Gènesi 11, 1-9). Anomenat É.temen.an.ki (‘casa del fonament del cel i de la terra’), sembla que arribà a tenir set pisos en el decurs de la seva atzarosa existència (restaurat pels cassites, fou destruït per Senaquerib, reconstruït per la dinastia neobabilònica i novament destruït, el 479 aC, per l’aquemènida Xerxes I). En territori de Babilònia radica igualment el de Dur Kurigalzu (actual Aqar Quf), de 4.657 m2 de superfície i que encara s’alça a 57 m d’altura.
A Assíria n’hi ha diversos de documentats, com, per exemple, el més gran d’Assur (3.600 m2 de superfície) i el de Kar Tukulti-Ninurta, construït en aquesta ciutat de nova planta per Tukulti-Ninurta I (1244-1208 aC).
Fora de Mesopotàmia, a l’últim, destaquen el de Susa i, sobretot, el de Chogha Zanbil, 42 km al SW d’aquesta ciutat. Aixecat pel rei elamita Untaš-(d) Gal cap al 1250 aC, tenia originalment quatre pisos, feia uns 53 m d’alçària i presenta algunes diferències arquitectòniques respecte als mesopotàmics.
Típic del paisatge arqueològic mesopotàmic, el zigurat inspirà molt de temps després, en època àrab, el famós minaret helicoidal de Samarra (segle IX), conegut com al-Malwiyya.