La planificació urbanística, a partir dels anys seixanta, ha tendit a definir les zones primerament per l’ús prioritari o exclusiu que hom els dóna (ús residencial, industrial, etc, o altres de més específics, com l’hospitalari, el portuari, etc) i, en segon lloc, per la intensitat màxima que hom permet, la qual és determinada per la grandària de la unitat base (com és ara la petita indústria o la gran indústria) o, en el cas de la residència, pel tipus arquitectònic i la densitat que li correspon (com l’eixample intensiu, l’eixample semiintensiu, la ciutat jardí intensiva, la ciutat jardí extensiva, etc). Les zones residencials més típiques han estat el nucli antic (que reuneix les àrees urbanes que resten de la ciutat històrica), l’eixample (que recull les àrees d’extensió de la ciutat iniciada al s XIX), la zona residencial urbana o aïllada (que defineix les àrees de nova creació, amb blocs aïllats i construccions en illa oberta) i la ciutat jardí (que comprèn les zones de construcció de xalets i cases unifamiliars aïllades). La crítica a la divisió de la ciutat en parts estàtiques i la pèrdua de confiança en la planificació funcionalista han renovat la idea de zona. Actualment hom tendeix a definir una zona no solament pels usos i les densitats permesos, sinó també pel procés de canvi que hom hi vol endegar. Així, els noms que prenen les zones en una ciutat consolidada són zona de conservació, on cal evitar l’enderroc i la desaparició d’una àrea d’un gran valor urbanístic, zona de substitució de l’edificació, on hom vol afavorir el canvi de l’edificació vella, mantenint, però, l’estructura general, zona de renovació, on hom vol que la nova construcció redefineixi el conjunt urbà, i zona de rehabilitació, on es vol millorar l’hàbitat i els serveis i les infraestructures de la zona. Hom anomena zona verda l’espai determinat pels plans d’urbanisme exclòs de l’aprofitament urbanístic i de l’edificació i especialment protegit.
f
Urbanisme