El mot té un sentit purament climàtic, i per això és més adequat que la paraula “desert”, que al·ludeix, en principi, a una àrea ocupada per un escàs nombre d’homes o d’éssers vius, sigui quina sigui la causa d’aquesta despoblació. La menor o major aridesa és funció no solament de la quantitat de pluja, sinó també de la intensitat de l’evaporació; aquesta última és en relació amb les temperatures. Per això hom ha establert, entre els índexs climàtics, uns índexs pròpiament xerotèrmics, com els de Martonne, que posen en relació els de pluges anuals o mensuals amb els de temperatura. Altres autors, com Thornthwaite, posen en relació les pluges amb l’evaporació i la transpiració dels éssers vius (evapotranspiració).
Alguns geògrafs i climatòlegs mesuren la major o menor importància de l’aridesa d’acord amb fets que tenen una estreta vinculació amb el clima; per això hom pot tenir en compte, com feu Martonne, l’existència d’una circulació d’aigües reduïda, vers un sector interior (endorreisme) i amb llacs temporals (sebkha), o la total inexistència de circulació hídrica (arreisme); encara pot ésser més interessant de tenir en compte, com feu Koeppen, la vegetació natural. Aquest últim fet té un indubtable valor sintètic i paisatgístic. Peveril Meigs calculà (1952) que les zones àrides comprenen, en conjunt, 48.857.760 km2, és a dir, el 32,7% de la superfície dels continents, i presenten tres gradacions de menor a major aridesa (zones semiàrides, 21.243.180 km2, àrides, 21.802.620 km2, i molt àrides, 5.811.960 km2; les dues últimes solen constituir, si no actuen factors que motivin un poblament excepcional, el que hom anomena vulgarment deserts). Els sectors molt àrids (interior del Sàhara, la franja litoral del Namib, la franja litoral del Perú central i meridional i Atacama, etc.) són afectats per una situació anticiclònica constant (com sol succeir en els anomenats deserts interiors) o per corrents relativament freds que s’allunyen de llur punt de condensació en entrar en contacte amb terra ferma (deserts costaners); en aquests últims cada any apareix una llarga època amb predomini de boira (camanchaca o garúa, a la costa de Xile i del Perú); llavors pot tenir importància, com s’esdevé en altres sectors àrids, la precipitació oculta en forma de rosada, que pot assegurar la vida d’algunes plantes i àdhuc d’alguns conreus.
Les geoformes de les zones àrides són molt característiques: els contrasts tèrmics motiven l’abundància de materials clàstics; el gran agent de transport i dipòsit és el vent; l’aigua, per contra, concretada en alguns corrents temporals (uadi), té escassa importància. L’acció de l’aigua és més important quan actua en forma laminar, com un mantell aqüífer (sheet flood), donant com a resultat l’existència d’àmplies superfícies d’erosió, que poden arribar a constituir veritables pediplans. Els sectors amb dipòsits detrítics (deserts de sorra, amb abundància de dunes) es contraposen als sectors rocosos (deserts de pedra). L’home ha ocupat alguns sectors àrids i molt àrids, però amb assentaments exclusivament puntuals. A vegades hom assegura simplement travessar l’àrea desèrtica per poder efectuar un comerç entre comarques d’economia contrastada (caravanes del Sàhara, per exemple). A la perifèria de les zones àrides i en alguns sectors privilegiats ha estat possible una ramaderia molt extensiva, movent-se tot el grup humà en una àrea molt àmplia (nomadisme), tot cercant les pastures temporals, particularment l’estrat herbaci que apareix després d’una precipitació plujosa (aixeb); cal comptar també amb unes espècies ben adaptades i poc exigents (camell, dromedari, cabra, ovella).
L’agricultura, quan hom pot aprofitar l’aigua procedent de cursos superficials, als peus de muntanya, o més generalment de dipòsits subterranis, apareix localitzada en determinats punts (oasis), a vegades alimentats per séquies o captacions cobertes (guetara, al Marroc; foggara, al Sàhara; qanatz, a l’Iran). En alguns casos pot existir una agricultura itinerant; l’home cerca llavors els sectors argilosos, de fons de cubetes o valls, on hi ha una precipitació, per sembrar-hi plantes poc exigents i de cicle vegetatiu curt, com pot ésser l’ordi. Un altre fet que pot haver determinat l’ocupació de zones àrides és l’explotació minera (l’or a l’Austràlia occidental; el coure al desert d’Atacama; recentment, el petroli al Sàhara algerià). Tenint en compte la gran superfície coberta per les zones àrides i llur complexa problemàtica, la UNESCO creà una comissió per a llur estudi.
La vida a les zones àrides
El poblament animal i vegetal de les zones àrides es troba sotmès a condicions desfavorables per a la vida: pluviositat escassa, temperatures extremes, vent, sòls poc o no gens formats, mancats de matèria orgànica i de fracció fina, pèrdua d’aigua per transpiració o excreció, manca d’aliment, etc. Els organismes que viuen sota aquestes condicions han de posseir unes adaptacions molt peculiars dirigides especialment a l’obtenció de l’aigua i dels aliments i a la conservació de reserves hídriques suficients. Molts vegetals són teròfits, amb un cicle molt curt que es realitza tot sencer durant els períodes humits que segueixen les pluges; altres disposen d’arrels que s’estenen en un gran volum de terra o bé aprofundeixen molt en els substrats fins a assolir les capes d’aigua permanent, mentre llurs fulles són molt reduïdes o absents; quan les fulles es redueixen tant que resten transformades en esquames o espines, la fotosíntesi passa a ésser funció de les tiges verdes, les quals, en alguns casos (plantes suculentes cactiformes), disposen d’una reserva d’aigua. Els animals de les regions àrides beuen molt poc. Sovint, però, estalvien l’aigua al màxim, i en alguns casos arriben a produir la que necessiten per via metabòlica. Tots tenen reduïda al mínim la superfície de transpiració i excreten només productes secs o amb molt poca aigua.