A l’Edat Mitjana, accentus indicava un interval melòdic (accent melòdic) i concentus l’uníson. No fou fins al segle XVI, sobretot per la influència del tractat Ornithoparchus Musicae activae micrologus (1517), que accentus passà a designar les peces de la litúrgia romana en què el celebrant i els ministres usen fórmules simples -com la recitació de les oracions, epístola, evangeli, etc.-, en contraposició a concentus, que passà a indicar les peces més desenvolupades de la litúrgia -com antífones, responsoris, etc.- reservades als cantors i al cor.
Música