Nascut al si d’una família del món polític francès, a dotze anys començà les lliçons de piano, i posteriorment estudià cant amb Charles Panzéra i composició amb Max d’Olonne. Durant la seva joventut participà activament en la vida cultural i musical parisenca. El seu interès per la música d’altres continents feu que el 1929 guanyés una beca per a l’estudi de la música algeriana. A partir del 1932 marxà a Orient per estudiar la música i la cultura d’aquella zona, i després d’un llarg recorregut pel nord d’Àfrica i tota l’Àsia, el 1937 s’establí a Benarés, a l’Índia, on, després d’adquirir una sòlida formació en llengua, cultura, filosofia i música hindús en les escoles tradicionals del país, l’any 1945 fou nomenat director adjunt del Col·legi de Música de la Universitat. El 1954 deixà Benarés en acceptar la direcció de la biblioteca de manuscrits i publicacions en sànscrit de Madràs, càrrec que ocupà fins el 1956. Aquell mateix any ingressà a l’Institut d’Indologia de Pondicherry, on estigué actiu fins el 1958, any en què retornà a Europa. Al continent europeu ocupà alts càrrecs, entre els quals mereixen destacar-se el de conseller de la UNESCO i de l’Escola Francesa de l’Extrem Orient, a París. El 1963 es feu càrrec de la direcció de l’Institut Internacional d’Estudis Comparatius. Entre els seus treballs musicològics cal destacar: Introduction to the Study of Musical Scales (Londres, 1943), Traité de musicologie comparée (París, 1959) i Semantique musi cale (París, 1967). Sota els auspicis de la UNESCO publicà les col·leccions Anthologie musicale de l’Orient, Les Sources Musicales i Atlas Musical, amb la finalitat de donar a conèixer la música oriental.