Vida
Probablement fou alumne de Giovanni Gabrieli a Venècia. Entre el 1597 i el 1615 fou mestre de capella de diverses institucions benèfiques de Ferrara, fins que fou nomenat mestre de capella a la catedral (1615-17). El 1617 ocupà una plaça de cantant a Sant Marc de Venècia, amb un sou força generós, i fou allí on conegué C. Monteverdi, mestre del cor de la catedral veneciana. El 1618 arribà a ser mestre de cant al seminari ducal, i el 1620, vicemestre de capella de la catedral, tot compartint responsabilitats amb Monteverdi. El 1627 abandonà Venècia i optà a la plaça de mestre de capella a Santa Maria la Major de Bèrgam. Sembla que aspirava a tenir un cor amb el qual poder experimentar els seus propis conceptes d’interpretació, especialment en un lloc on els corrents musicals més innovadors no haguessin arribat i ell pogués introduir-los. Morí a causa de la pesta a Bèrgam quan es trobava a l’apogeu de la seva carrera.
Grandi compongué gran quantitat de música religiosa entre motets, misses, lletanies i salms. En les seves obres primerenques es constata clarament la influència de Giovanni Gabrieli, sobretot en la presència de motius breus combinats contrapuntísticament de totes les maneres possibles i en contrast amb les notes de llarga durada. En alguns motets, fins i tot, l’atractiu melòdic quedava en segon terme per a cedir protagonisme al virtuosisme contrapuntístic. La composició per a dues veus és el camp en el qual pot ser considerat el compositor més avançat del seu temps. En aquestes peces acostuma a predominar la imitació canònica, poc susceptible d’ornamentació, i a les capelles o parròquies amb pocs recursos musicals podien tenir idèntica funció que els cori spezzati a les esglésies més grans. En el seu Il primo libro de motetti (1610), les línies melòdiques pròpies de cada veu, mantenen el mateix mode o to. En el cas de motets a més de tres veus o parts, aquestes es redueixen a dues o tres en alguns passatges. En el quart i el cinquè llibre de motets s’observa un tractament més lliure del baix continu i s’acostuma a concedir una atenció particular al text, a la recerca d’una sentida expressivitat religiosa. Durant el període en què fou vicemestre de capella a Sant Marc es decantà cap a les composicions a una sola veu, gènere en el qual també aconseguí grans resultats. En els motets a una veu del 1622 introduí instruments obligats, tornant a l’estil concertato usat pels compositors de la generació precedent, però introduint alguns passatges lliures de caràcter improvisat que dotaren el seu llenguatge d’un caràcter extraordinàriament modern. L’estil d’aquestes composicions influí notablement en els concerts espirituals de H. Schütz. Després del seu trasllat a Bèrgam, Grandi retornà a la pràctica dels cori spezzati, abandonats al principi de la seva carrera, en els Salmi brevi (1629). La seva producció profana és molt més escassa i es limita a alguns llibres de madrigals, cantates i àries d’una a quatre veus i amb baix continu. Grandi fou un dels compositors amb més talent del nord d’Itàlia, possiblement el segon en importància després de Monteverdi. La seva contribució a la música religiosa és notable pel que fa a l’ús de l’estil concertato, sense oblidar també les seves cantates i àries seculars per a solista.
Obra
Música vocal religiosa
Il primo libro de motetti, 2-5, 8 v. con un messa, 4 v., b.c. (publ. 1610); Il secondo libro de motetti, 2, 4 v., b.c. (publ. 1613; versió ampliada, 1617); Motetti, 5 v., b.c. con le Letanie della beata virgine (publ. 1614; versió ampliada, 1620); Il terzo libro de motetti, 2, 4, 7 v., b.c. (1a publ. 1614, perduda; 2a publ. 1618); Il quarto libro de motetti, 2-4, 7 v., b.c. (publ. 1616); Motetti, 1 v., b.c. (publ. 1621); Salmi brevi, 8 v., b.c. (publ. 1629); Il sesto libro de motetti, 2-4. v., b.c. (publ. 1630); Messa e salmi, 3 v., b.c. (publ. 1630); Raccolta terza... de messa et salmi, 2-4, 6 v., conjunt instr., b.c. (publ. 1630); Messe, 8 v., b.c. (publ. 1637)
Música vocal profana
Madrigali, 2, 4 v., b.c. (publ. 1615); Cantade et arie, 1 v., b.c. (publ. 1620); Madrigali, 2, 4 v., b.c., llibre II (publ. 1622); Cantade et arie, 1 v., b.c., llibre III (publ. 1626); Arie et cantade, 2, 3 v., 2 vl., b.c. (només se’n conserva la part del 2n vl., publ. 1626); Cantade et arie, 1 v., b.c., llibre IV (només se’n conserven 9 peces en una transcripció privada, publ. 1629); 4 madrigals (publ. 1607, 1624)
Bibliografia
- Bianconi, L.: El siglo XVII, dins Historia de la música, 12 vols., Turner, Madrid 1986
- Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza, Madrid 1986
- Einstein, A.: The Italian Madrigal, Princeton 1971
- MacClintock, C.: The Solo Song, 1580-1730, Nova York 1973
- Palisca, C.V.: La música del barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978
- Moore,J.: Vespers at St. Mark’s: Music of Alessandro Grandi, Giovanni Rovetta Francesco Cavalli, Ann Arbor 1980