Home dotat d’una particular intel·ligència mecànica, a vint-i-cinc anys ja s’establí a París com a constructor de pianos i d’orgues. El 1836 inventà un piano-écran, una mena de piano vertical. Poc després patentà un instrument anomenat organino. Reprenent una idea de N. Forneaux sobre els "orgues expressius" de llengüetes lliures, aconseguí donar una sonoritat de qualitat a aquell instrument. El perfeccionà, li donà el nom d’harmònium i el 1840 el patentà. El 1846 inventà l’antifonal, un instrument per a acompanyar el cant pla sense necessitat de gaires coneixements musicals. El 1851 inventà l’harmonicorda, instrument on el so de les cordes de metall es combina amb el de les llengüetes lliures. Perfeccionà l’acordió, construí tota mena d’instruments automàtics i suprimí dificultats tècniques en el camp de la interpretació. Més mecànic que no pas músic, cercà, en l’aplicació de la mecànica als instruments de teclat, mitjans d’execució que no exigissin un gran virtuosisme.