Són cinc: diesi, doble diesi, bemoll, doble bemoll i becaire. La diesi (♯) eleva l’entonació de la nota natural un semitò. La doble diesi (ww) l’eleva un to. El bemoll (♭) abaixa l’entonació de la nota natural un semitò. El doble bemoll (♭♭) l’abaixa un to. El becaire (♮) anul·la l’efecte de les alteracions anteriors. Situada a l'armadura, l’alteració -sovint anomenada, aleshores, alteració constitutiva- afecta totes les notes del mateix nom de la peça. Situada al davant d’una nota concreta -alteració accidental-, afecta totes les notes de la mateixa altura que hi ha a la resta del compàs. En certes formes modernes de notació, cada nota s’escriu acompanyada de l’alteració que li correspon. Tot i que normalment alteració, accident i accidental s’utilitzen com a sinònims, alguns autors prefereixen reservar el terme alteració exclusivament per a designar l’efecte de modificar l’altura d’una nota, mentre que reserven la paraula accident (o accidental) per al signe que serveix per a indicar aquesta alteració en la partitura. Les alteracions senzilles (diesi, bemoll i becaire) deriven de les diferents formes d’escriptura de la lletra b emprades a l’Edat Mitjana per a representar les notes si natural i si bemoll. El si natural es representava mitjantçant una mena de b angulada, anomenada b quadratum o b durum, que arribà a tenir tres formes diferents: la del becaire i la diesi actuals i la d’una lletra h, origen del nom del si natural en alemany; mentre que per al si bemoll s’utilitzava una b rodona, anomenada b rotundum o b molle.
f
Música