Vida
Era el petit d’una família de catorze fills i inicià la seva formació musical a Esparreguera. El 1881 la família es traslladà a Barcelona i Amadeu ingressà a la capella de música de Santa Anna, llavors sota el magisteri de J. Ribera, amb qui estudià piano, harmonia i composició. A més, cantava al cor infantil del Gran Teatre del Liceu. Tocà al cafè Colom -on feu amistat amb F. Cambó i amb P. Coromines- i al Pelayo, on vers el 1889 conegué Ll. Millet. Exercí també com a mestre de capella de les religioses de Nostra Senyora de Loreto. Vives i Millet fundaren l’Orfeó Català, entitat per a la qual el jove Amadeu s’abocà a la composició de noves obres, entre les quals L’emigrant -segons algunes fonts, ja era composta d’abans-. Sembla que per aquesta mateixa època començà a treballar en una òpera, possiblement inspirada en Canigó, que quedà només en projecte. L’èxit de l’estrena d'Artús, el 1897, al Teatre Novetats l’animà a traslladar-se a Madrid (1898), on pretenia triomfar amb la composició lírica. Des d’aquell moment deixà l’Orfeó Català, cosa que no fou ben compresa per Millet. Els vincles amb Catalunya, però, no es trencaren, i durant els anys posteriors estiuejà a Sant Pol de Mar, al Maresme. La primera obra ’madrilenya’ de Vives fou Don Lucas del Cigarral (1899), en tres actes, que tingué una bona acollida i fou seguida de La balada de la luz (1900). El 1901 fou un any significatiu en la seva trajectòria, ja que estrenà la sarsuela Doloretes, que fou un èxit extraordinari.
La influència del verisme marcà un dels títols més coneguts de Vives, Bohemios, estrenada el 1904 i una de les millors pàgines de la sarsuela. L’obra, però, començà amb mal peu perquè, poc després de l’estrena, hom acusà l’autor d’haver plagiat l’òpera La bohème, fins i tot en la localització de l’argument a París. L’enrenou originat per la premsa madrilenya arribà a oïda de G. Puccini, el qual, després d’una lectura de la partitura de Vives, arribà a la conclusió que no es tractava de cap còpia. En aquells primers anys a Madrid començà una estreta amistat amb Manuel de Falla. Entre el 1905 i el 1907 formà societat amb V. Lleó i llogà el Teatro de la Zarzuela. A partir del 1907, any en què quedà sol com a empresari, el teatre passà per una de les seves millors etapes: nombroses estrenes de qualitat, descobriment de nous valors -cas de P. Luna- i la recuperació de títols de R. Chapí. El 1909, arran de l’incendi d’aquest coliseu madrileny, Vives arrendà el Gran Teatro, on estrenà una altra obra significativa, La generala (1912), una opereta amb la qual volia superar el gènere chico i apropar-se a l’estil de l’opereta vienesa. La bona acollida que tingué es palesà en el fet que, l’any de la seva estrena, fou representada al mateix temps en tres teatres de Barcelona.
Quan es reconstruí el Teatro de la Zarzuela el 1914, el compositor hi presentà un altre dels títols emblemàtics de la sarsuela, Maruxa. L’obra havia estat representada l’any anterior a Barcelona, seguint la tradició d’aquells anys pel que fa als títols més ambiciosos de sarsueles, que oferien una funció prèvia a la capital catalana abans d’estrenar-se a Madrid. Col·laborà amb els llibretistes Federico Romero, G. Fernández Shaw, Enric Morera -amb qui treballà en Su Alteza Imperial (1903)-, M. Quislant, J. Guervós, G. Giménez -amb el qual compongué La gatita blanca (1905)-, V. Lleó i M. Echegaray -La rabalera (1907)-. El 1922 començà a elaborar Doña Francisquita, una obra que inicialment havia de ser ambientada al Madrid del segle XVII. Els llibretistes indicaren la possibilitat de canviar l’època de l’acció i optar per un ambient romàntic del XIX. La sarsuela s’estrenà l’any següent, amb un èxit apoteòsic, del qual es feu ressò la premsa de l’època. El 1924, Vives marxà a Amèrica, però al cap de poc temps tornà.
Les seves sarsueles són obres molt ben construïdes, on destaca la línia melòdica i l’harmonització. Dotat d’una gran inspiració, Vives aconseguia melodies encertades i cantables, emotives i líriques, sense caure mai en l’exageració. Són, sens dubte, unes de les millors obres líriques escrites al segle XX. En el vessant operístic, cal destacar Euda d’Uriac, basada en un text d’À. Guimerà i estrenada a Barcelona el 1900 amb força acceptació, Colomba i Balada de Carnaval. Són dignes d’esment també les seves Canciones epigramàticas (1915), inspirades en textos dels segles XVI i XVII i en algun del XIX. Col·laborà així mateix en publicacions periodístiques, com "La mañana", "El Liberal" i "La Tribuna", i fou membre de l’Ateneo de Madrid. Coneixia i admirava l’obra de R. Wagner, tot i que la influència del compositor alemany només és perceptible en les òperes Artús i, en part, Euda d’Uriac. No mostrà cap interès, però, per l’obra de R. Strauss i evolucionà decididament cap a posicions veristes, coherent amb una estètica que dominava l’escena lírica a tot Europa. Els seus escrits, mostra d’una prosa sagaç i ben travada, eren molt esperats. Arribà a redactar una obra de teatre dramàtica: Jo no sabia que el món era així, que gaudí de força acceptació. Amadeu Vives morí el dia que s’havia d’estrenar El talismán, la darrera sarsuela que compongué. El seu cos fou traslladat a Barcelona i la capella ardent s’instal·là al Palau de la Música. A més de la seva abundant producció lírica -unes 116 obres-, cal esmentar, també, la producció coral, en què destaca la suite coral Follies i paisatges, en cinc parts i estrenada per l’Orfeó Català el 1928. És autor de la música de La Balanguera, sobre text de Joan Alcover, així com de nombroses sardanes, entre les quals Matinada santpolenca, Montserratina, Eixelebrada i Goigs i planys.
Obra
Sarsuela
Prop de 100 sarsueles, entre les quals: Don Lucas del Cigarral (1899); La luz verde (1899); La fruta del tiempo (1899); La preciosilla (1899); Campanas y cornetas (1900); La balada de la luz (1900); Polvorilla (1900); Doloretes (amb col·laboració de M. Quislant, 1901); La buenaventura (1901); A estudiar a Salamanca (1901); El coco (1901); El tirador de palomas (1902); El curita (1902); Lola Montes (1902); Su Alteza Imperial (amb col·laboració d’E. Morera, 1903); Bohemios (1904); El húsar de la guardia (amb col·laboració de G. Giménez, 1904); El parador de las Golondrinas (1903); La vendimia (amb col·laboració de R. Calleja 1904); El príncipe ruso (1905); Las granadinas (1905); El amigo del alma (1905); La gatita blanca (amb col·laboració de G. Giménez, 1905); Libertad (1905); Sangre roja (1905); La máscara duende (1905); El arte de ser bonita (1905); El amigo del alma (amb col-laboració de G. Giménez, 1905); La Marcha Real (1906); El golpe de Estado (1906); El guante amarillo (1906); El diablo verde (1906); Las tres cosas de Jerez (1907); El talismán prodigioso (1908); Pepe Botella (amb col·laboració de V. Lleó, 1908); ¡Viva la libertad! (1909); La viuda mucho más alegre (1909); La muela del rey Farfán (1909); Juegos malabares (1910); El palacio de los duendes (amb col·laboració de J. Serrano, 1910); La fresa (1910); Los viajes de Gulliver (amb col·laboració de G. Giménez, 1910); El alma del querer (1911); Anita la risueña (1911); La casa de los enredos (1911); Maruxa (1914); El señor Pandolfo (1916); La ley del embudo (1916); El tesoro (1917); La mujer de Boliché (1917); Todo el mundo en contra mía (1918); Trianerías (1919); Balada de carnaval (1919); El sinvergüenza en palacio (1921); Doña Francisquita (1923); La villana (1927); El talismán (1933)
Altres obres escèniques
Artús, òpera (estr. 1897); Euda d’Uriac, òpera (estr. 1900); La favorita del rey, opereta (1905); Colomba, òpera (1910); La reina Mimí, opereta (1910); La generala, opereta (1912); La veda del amor, opereta (1912); El pretendiente, opereta (1913); Maruxa, ègloga lírica, versió operística de la seva sarsuela homònima (1914); Balada de carnaval, opéra-comique (1919); Bohemios, versió operística de la seva sarsuela homònima (1920); El duquesito, opereta (1920)
Música vocal
L’emigrant, cor (1894; J. Verdaguer); Canciones epigramáticas, v. i pno. (1915); Follies i paisatges, suite coral (1928); La Balanguera (J. Alcover)
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Hernández Girbal, Florentino: Amadeo Vives: el músico y el hombre, Lira, Madrid 1971
- Lladó i Figueres, Josep Maria: Amadeu Vives: 1871-1932, Orfeó Català; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1988
- Sagardía Sagardía, Ángel: Amadeo Vives: vida y obra, Editora Nacional, Madrid 1971
- Sagardía Sagardía, Ángel: Vives, Edicions de Nou Art Thor, Barcelona 1982
- Sopeña, Federico; [et al.]: Amadeo Vives, Radio Televisión Española, Madrid 1974
- Burguete, Sol: Amadeo Vives, Editorial Espasa-Calpe, Madrid 1978
- Vallès i Altés, Joan: Apoximació a la figura d’Amadeu Vives, Ajuntament de Barcelona; Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Collbató 1998
- Subirà i Puig, Josep: Ideario estético y ético de Amadeo Vives. Conferencia leída en el Ateneo de Madrid... el día 6 de abril de 1933, Revista Musical Catalana, Barcelona 1933?
- Borrás, Tomás; [et al.]: Amadeo Vives: 1871-1971, Sociedad General de Autores de España, Madrid 1972
- Centenario del nacimiento de Amadeo Vives, 1871-1971, Delegación Provincial de Cultura de Barcelona; Ayuntamiento de Collbató, Collbató 1971
- Carrion, Ambrosi: Amadeu Vives: la vida, l’obra, l’anècdota, la mort, Gost, Barcelona 1932
- Saperas i Auvi, Miquel: Cinc compositors catalans: Nicolau, Vives, mossèn Romeu, Lamote, Albéniz, Josep Porter, Llib. Editor, Barcelona 1975