Vida
Entre el 1750 i el 1760 fou cantaire (destacat soprano) i segon violí a la col·legiata de l’església de Saint-Denis de Lieja. Estudià cant amb F. Leclerc, harmonia amb H.F. Renkin i composició amb H. Moreau. El 1754 una companyia de cantants italians visità Lieja i possiblement Grétry es beneficià de les seves lliçons. Becat per la Fundació Darchis, el 1761 viatjà a Roma. En aquesta ciutat tingué l’oportunitat d’estudiar amb G.B. Casali, mestre de capella de la basílica de Sant Joan del Laterà, el qual li proposà recomençar els seus aprenentatges d’harmonia. Conegué N. Piccinni i el pare Martini. Pel carnaval del 1765 realitzà les seves primeres temptatives en la música escènica, compongué dos intermezzi per a l’obra La vendemmiatrice, encarregada pel Teatre Aliberti de Roma, que gaudiren d’un notable èxit. També a Roma, escriví peces sacres. Abans del 1766 anà a Ginebra, on s’estigué durant un breu període. A Ginebra obtingué emoluments econòmics per diverses obres instrumentals, i escriví algunes arietes per a l'opéra-comiqueIsabelle et Gertrude (1766). A la tardor del 1767 s’establí a París protegit pel comte de Creutz, ambaixador de Suècia, que li presentà el llibretista J.F. Marmontel. L'opéra-comiqueLe huron (1768), amb text de J.F. Marmontel basat en L’ingénu de Voltaire, li proporcionà un rotund èxit i el consagrà definitivament com a compositor d’aquest gènere. D’aquesta etapa cal destacar, entre d’altres: Le tableau parlant (1769),Silvain (1770) i Zémire et Azor (1771), aquesta darrera de temàtica oriental. Les seves òperes tingueren una especial difusió a l’Europa del moment i especialment a Lieja. Tanmateix, només tornà a la capital de Valònia en dues ocasions, el 1776 i el 1782, i fou per qüestions familiars. A París, la seva ciutat d’adopció, hom li atorgà el títol de conseiller intime del príncep bisbe François-Charles de Velbrück. Tot i el favor de què gaudia per part del públic parisenc, la seva opera seriaAndromaque (1780) no obtingué el beneplàcit dels espectadors. El 1782 provà d’introduir els temes còmics en les seves òperes per anul·lar la divisió que existia entre tragèdia i comèdia. Aquesta experiència es consolidà en el seu repertori arran de l’èxit de Colinette à la cour (1782) i Panurge dans l’île des lanternes (1785). L'opéra-comiqueRichard Coeur-de-lion (1784), de fresca factura melòdica i excel·lent expressió dramàtica, és considerada una de les seves obres mestres quant a l’assoliment màxim del seu ofici compositiu en el gènere operístic. En la polèmica entre gluckistes i piccinnistes, Grétry prengué partit a favor de Gluck. Durant la Revolució Francesa, tot i que compongué cançons revolucionàries, passà per un mal moment econòmic i de popularitat perquè es potencià més la música d’altres compositors com d’E.N. Méhul, L. Cherubini i F.J. Gossec. Després del període revolucionari algunes de les seves obres foren prohibides. Per això les darreres òperes deixen veure un suport forçat i explícit al nou règim establert. La darrera etapa del seu periple vital se centrà en la redacció de treballs literaris, entre els quals Mémoires, ou Essais sur la musique (1789) i Réflexions d’un solitaire (1801-13). En aquests textos Grétry comenta les seves idees i els seus conceptes envers la composició.
André Grétry fou una de les figures més rellevants de la música escènica francesa de la segona meitat del segle XVIII, sobretot pel que fa al gènere còmic, i contribuí al desenvolupament de l’òpera francesa. L’impacte de la seva obra en el públic feu desplaçar de la primera fila a famosos compositors com F.A. Philidor o P.A. Monsigny. La línia melòdica de les seves obres, que vehiculaven notablement l’expressió, el to, el caràcter i el pes d’un determinat personatge és una de les característiques fonamentals del seu llegat musical. Fou un magnífic artífex en l’habilitat d’unir estretament paraula i música d’una manera gràcil, que impactà en la sensibilitat de l’espectador del moment. La senzillesa, la naturalitat i la subtilesa expressiva del seu estil connectaren, clarament, amb les idees propugnades per J.J. Rousseau sobre l’òpera. Sabé combinar brillantment els elements italianistes amb la declamació francesa; les seves òperes, per exemple, inclouen tant l’ària italiana com la francesa. Fou aplaudit, entre d’altres, per Grimm, Diderot, Arnaud i, fins i tot, Rousseau. La seva popularitat s’estengué al llarg del segle XVIII. Tot i que en menor quantitat, compongué també romances, obres sacres i peces instrumentals, la majoria de les quals formen part de la seva primera etapa compositiva.
Obra
Opéra-comique
Isabelle et Gertrude, ou Les sylphes supposés (1766); Le huron (1768); Lucile (1769); Le tableau parlant (1769); Silvain (1770); Les deux avares (1770); L’amitié à l’épreuve (1770); L’ami de la maison (1771); Zémire et Azor (1771); Le magnifique (1773); La rosière de Salency (1773); La fausse magie (1775); Les mariages samnites (1776); Matroco (1777); Le jugement de Midas (1778); Les fausses apparences, ou L’amant jaloux (1778); Les événemens imprévus (1779); Aucassin et Nicolette, ou Les moeurs du bon vieux tems (1779); Théodore et Paulin (1784); Richard Coeur-de-lion (1784); Les méprises par ressemblance (1786); Le comte d’Albert (1786); Le prisonnier anglais (1787); Le rival confident (1788); Raoul Barbe-bleue (1789); Pierre le Grand (1790); Guillaume Tell (1791); Cécile et Ermancé, ou Les deux convents (1792); Basile, ou A trompeur, trompeur et demi (1792); Le congrès des rois (1794); Joseph Barra (1794); Callias, ou Nature et patrie (1794); Lisbeth (1797); Le barbier du village, ou Le revenant (1797); Elisca, ou L’amour maternel (1799)
Opéra-ballet
Céphale et Procris, ou L’amour conjugal (1773); Emilie, ou La belle esclave (1781); La caravane du Caire (1783); Le casque et les colombes (1801)
Altra música escènica
La vendemmiatrice, 2 intermezzi (1765); Les mariages samnites, òpera (1768); Amour par amour, 3 divertissements (1777); Les trois âges de l’opéra, pròleg (1778); Andromaque, òpera (1780); Colinette à la cour, ou La double épreuve, òpera (1782); L’embarras des richesses, òpera (1782); Thalie au nouveau théâtre, pròleg (1783); Panurge dans l’île des lanternes, òpera (1785); Amphitryon, òpera (1786); Aspasie, òpera (1789); Denys le tyran, maître d’école à Corinthe, òpera (1794); La rosière republicaine, ou La fête de la vertu, òpera (1794); Anacréon chez Polycrate, òpera (1797); Delphis et Mopsa, òpera (1803)
Diversos
25 romances; prop de 10 obres vocals religioses; 4 cançons revolucionàries, entre les quals: Ronde pour la plantation de l’arbre de la liberté, 1 v., orq./b.c. (1799) i Éloge à Bonaparte (Le plus grand des héros), 2 v., pno.; 6 quartets de corda, op. 3 (1773)
Bibliografia
- Diversos autors: The Classic era, Macmillan Press, Londres 1989
- Downs, P.: La Música Clásica, Akal, Madrid 1998
- Newman, W.: The Sonata in the Classic era, Norton & Company, Nova York-Londres 1983
- Pauly, R.G.: La Música en el periodo Clásico, Víctor Lerú, Buenos Aires, 1980
- Pendle, K.: The Opéras Comiques of Grétry and Marmontel, dins "The Musical Quarterly", núm. 63, 1976
- Pestelli, G.: Historia de la Música. La época de Mozart y Beethoven, Turner, Madrid 1986
- Ratner, L.: Classic Music. Expression, Form and Style, Collier Macmillan Publishers, Londres 1980