Consisteix en una melodia senzilla i relativament breu que fa de tornada de cada verset del salm. El text acostuma a ser bíblic. El terme actual deriva del llatí antiphona, que alhora deriva del terme grec que designava l’interval d’octava. En certes comunitats cristianes primitives passà a fer referència a un tipus de cant basat en l’alternança d’un cor de dones i un d’homes, normalment a l’octava. Sant Ambròs, al segle IV, fou el responsable de la seva introducció a l’Església d’Occident. El repertori d’antífones es basa en un nombre més aviat reduït de melodies originals a les quals s’adaptaren progressivament diversos textos. Algunes d’aquestes melodies són combinacions de fragments melòdics comuns a moltes d’altres, procediment normalment anomenat centonització. Dins de la missa hi ha les de l’introit, la comunió i l’ofertori. Entre les antífones de l’ofici cal destacar les del magníficat, del benedictus i les anomenades antífones marianes (dedicades a la Mare de Déu), que es canten a completes ja des del segle XIII: Salve Regina, Alma Redemptoris Mater, Ave Regina i Regina coeli. També hi ha les antífones processionals que es canten en les processons que acompanyen certes festes importants. Finalment, a partir del segle XII, hi hagué una proliferació d’antífones rítmiques de caràcter paralitúrgic que el concili de Trento (1545-63) eliminà dels actes estrictament litúrgics.
f
Música