Amplià la formació adquirida a la seva ciutat natal al Conservatori de Sant Onofre de Nàpols (1772-79). En 1780-89 visqué entre Londres i Lió i compongué diverses obres instrumentals i vocals, algunes de les quals, interpretades al Concert Spirituel de París, tingueren una acollida molt favorable. El 1794 es traslladà a París, on la inestabilitat política li impedí de consolidar la seva carrera en el camp de l’òpera, cosa que el feu decantar-se per l’obra instrumental (simfonies i música de cambra), en la qual es veu clarament la influència de l’Escola de Mannheim. No obstant això, fou especialment celebrat a tot Europa per l’obra escènica, notable per la fluïdesa melòdica i el dinamisme de l’acció. Partint de l'opera buffa, amb obres com Il francese bizzarro (1779) o L’ortolana di Spirito (1780), evolucionà vers l'opéra-comique francesa (Les extravagances de la vieillesse, 1796; Les faux mendiants, 1796; Le rêve, 1799) i l'opera seria (Léonidas, ou les Spartiates, 1799).