Vida
Després d’estrenar a Venècia amb notable èxit les seves dues primeres òperes -Gli amori infruttuosi di Pirro (1661) i Seleuco (1666)-, viatjà a Alemanya, on fou nomenat mestre de capella de la cort de Hannover, càrrec que ocupà fins el 1675. Feu freqüents viatges a Itàlia amb motiu de les representacions de les seves òperes, entre les quals destacà L’Adelaide (1672), la més reeixida. Instal·lat definitivament a Venècia el 1675, arribà a ser vicemestre de capella de Sant Marc, lloc on es mantingué fins a la seva mort. Sartorio compongué òperes, cantates i música sacra. Considerà l’òpera com un espectacle brillant en què les àries són els mitjans més importants per a l’expressió. La titulada Massenzio (1673) fou composta en només tretze dies. En les seves òperes, basades en temes heroics com les dels seus contemporanis venecians, són especialment importants les àries de lament i les àries de trompeta. Els laments eren compostos en compàs ternari sobre un baix obstinat, sovint cromàtic, mentre que les àries per a trompeta es reservaven per als passatges heroics i l’aparició de grans personatges. En aquestes composicions operístiques s’observa clarament l’exposició de la teoria dels afectes, tan característica del període barroc. Un altre tret del seu estil és la juxtaposició entre personatges heroics i altres de condició més popular, els quals canten àries amb melodies de frases curtes. Sartorio fou el compositor d’òperes més rellevant de Venècia durant les dècades del 1660 i el 1670.
Obra
Òpera
15 òperes, entre les quals: Gli amori infruttuosi di Pirro (1661); Seleuco (1666); La prosperità d’Elio Seiano (1667); La caduta d’Elio Seiano (1667); L’Adelaide (1672); Massenzio (1673); Giulio Cesare in Egitto (1676); Antonino e Pompejano (1677); L’Anacreonte tiranno (1677); La Flora (1681)
Música vocal religiosa
Salmi a due chori ma accomodati all’uso dells serenissima capella ducale di S. Marco, 8 v., op. 1 (publ. 1680); Ad tantum triumphum, 1 v., instruments, b.c. (1695)
Música vocal profana
11 cantates (entre les quals: Cantata di Gissilla; Carosello, perduda, 1673; E tiranna la speranza; Mio cor, non amar più; O, ch’humore stravagante); 22 àries