Des de ben aviat destacà pel seu enginy, com es demostra pel fet que efectuà els seus primers treballs a l’orgue de Nimes quan només tenia onze anys. Amb Domènec, el seu pare, i Vincent, el seu germà, acabà l’orgue de la seu nova de Lleida, interromput el 1820 per circumstàncies polítiques. El 1821 s’instal·laren a Tolosa de Llenguadoc i, durant un cert temps, es dedicaren a la construcció d’orgues de saló. A vint anys, Aristides, s’interessà per l'"orgue expressiu" sense tubs, anomenat harmònium. Seguint el model de la filharmònica, inventà un nou instrument, al qual donà el nom de poiquilorgue, que significa instrument de matisos variats i que fou la base dels futurs harmòniums Mustel. Encoratjat per G. Rossini, marxà a París el 1833. El mateix any guanyà el concurs internacional per a construir l’orgue de Saint-Denis d’aquesta ciutat. Amb la família, establí l’obrador a la capital francesa, en prengué la direcció i, en pocs anys, bastí grans orgues, com ara el de Notre-Dame de Lorette (1838) o el de La Madeleine. Continuà amb els de Saint-Omer, Bayeux, Nimes, Carcassona i Gant. Novament a París, reparà el de Saint-Sulpice (1862), la seva obra mestra, i bastí els de Notre-Dame, Sainte-Clotilde, la Trinité i el del palau del Trocadéro. També són seus els de Santa María del Coro, a Sant Sebastià (1863), el de Lisieux (1872), el de la sala de concerts de Sheffield Town, a la Gran Bretanya, el d’Orleans, el del Palau de la Indústria d’Amsterdam (1885) i el del Conservatori de Música de Brussel·les. També són obra seva diversos orgues d’alguns països sud-americans. En total en construí gairebé cinc-cents. Aristides representa, al segle XIX, la culminació de l’evolució de l’orgue simfònic o romàntic francès. Els seus instruments es caracteritzen principalment per les diferents pressions de l’aire en relació amb els diversos cossos de l’orgue i a la pluralitat dels jocs, la gran riquesa dels jocs harmònics, tant els de llengüeteria com els labials, i la incorporació de la màquina pneumàtica de C.S. Barker, amb tots els perfeccionaments posteriors, que eliminà, al preu de perdre la sensibilitat, l’esforç de prémer les tecles en els grans orgues mecànics. A més, trobà una nova fórmula, teòrica i pràctica, per a la determinació de les dimensions dels tubs amb relació a la seva entonació, i introduí una nova harmonització.