Estudià llengües clàssiques i música a París, amb una especial dedicació a la composició, però finalment es dedicà a la musicologia. Entre els seus mestres cal destacar V. d’Indy i A. Pirro. Es doctorà a París el 1928 amb una dissertació sobre l’evolució de las formes musical a l’Edat Mitjana, per la qual fou premiat per l’Acadèmia de Belles Arts el 1930. Els seus escrits inclouen un ampli ventall d’aspectes de la història de la música, però s’interessà especialment per la darreria de la història antiga i l’Edat Mitjana. Els estudis sobre G. de Machaut i G. Frescobaldi i la traducció del tractat de J. Tinctoris Terminorum musicae diffinitorium (1951) són la seva aportació més coneguda. Juntament amb N. Dufourcq i F. Raugel, edità l’enciclopèdia Larousse de la musique (París, 1957-58).