L’hegemonia de la forma sonata durant el Classicisme tingué com a conseqüència l’aplicació d’algunes de les seves característiques més importants a altres formes com ara el rondó, el concert, l’ària o el minuet, les quals n’assimilaren principalment la modulació al to de la dominant (o al relatiu major si el mode de la tonalitat principal és menor), l’exposició de material temàtic en aquest to (tema o grup secundari), la prolongació de l’àrea de la dominant (secció de desenvolupament) i el restabliment de l’anterior material temàtic en el to de la tònica. En el cas del rondó, una de les parts característiques, l’episodi B estableix el to de la dominant, assumint el paper de tema o grup secundari. Després de la repetició de la tornada A, un segon episodi C prolonga la polarització sobre la dominant, funció pròpia de la secció de desenvolupament. Finalment, l’episodi B és reexposat en el to de la tònica. Aquesta simbiosi dona lloc al rondó-sonata. El concert amb solista assimilà en el Classicisme els trets temàtics i tonals de la forma sonata combinant-los amb la típica alternança concertant entre solo i tutti.
m
Música