Es doctorà en dret a la Universitat de Praga i fou un estudiós de la música des d’una perspectiva històrica profundament hegeliana. Era un gran admirador de F. Mendelssohn i R. Schumann, de la mateixa manera que de H. Berlioz i F. Liszt, especialment durant la seva joventut. La seva condició de catòlic practicant i la seva relació amb Pius IX li van obrir les portes dels arxius papals per dur a terme unes investigacions finançades per l’Acadèmia Austríaca de les Ciències. El 1869 començà a impartir classes d’història de la música a la Universitat de Praga, i el 1872 es traslladà amb la seva família a Viena, on treballà al Conservatori i a la Universitat. Amb la seva obra en cinc volums Geschichte der Musik ('Història de la Música', Leipzig 1862-64-68-78-82), el darrer dels quals inclou una selecció de música renaixentista, es guanyà un lloc d’honor en el camp dels estudis musicològics. Publicà, a més, nombrosos assaigs de música, literatura i cultura contemporània, entre els quals destaquen: Die Grenzen der Musik und Poesie: eine Studie zur Aesthetik der Tonkunst ('Les fronteres de la música i la poesia: un estudi sobre l’estètica de l’art musical', Praga 1856), Der Dom zu Prag ('La catedral de Praga', Praga 1858).