Cap al 1450, el contratenor, veu intermèdia entre el tenor i el discant, es dividí, en les composicions a quatre veus de J. Ockeghem i J. Obrecht, en un contratenor altus o altus (alto) i en un contratenor bassus o bassus (baix). A partir d’aleshores, la part més greu d’una composició s’identifica com el baix. La nota més greu ha estat considerada la base o fonament a partir de la qual s’afegeixen les notes de les altres veus. Així, en l’harmonia pretonal, el caràcter consonant o dissonant de les notes d’un conjunt polifònic es calcula a partir de l’interval que formen des del baix. En l’harmonia (harmonia2) tonal, l’estructura i l’estat d’un acord es calculen a partir del baix. Aquest fa sentir amb més força els seus harmònics i tendeix, per tant, a imposar-se com a fonamental. L’aparició, al segle XVII, del baix continu, en el qual es fixava només la part més greu d’un acompanyament, deixant en mans de l’executant la realització dels acords, demostra la importància concedida a aquesta part.
m
Música