El primer ús de la veu de baix de què es té constància és en els organa del segle IX, on una veu greu havia de cantar una quinta o una octava per sota la vox principalis per a aconseguir una sonoritat més plena. Fins a la segona meitat del segle XIV, les parts greus de la polifonia, de la qual molt sovint portaven el cantus firmus, corresponien a una tessitura de tenor greu, cosa que ha fet suposar un cert oblit o menyspreu de la veu de baix. A partir d’aquesta data el paper de suport de l’edifici harmònic s’assignà a una sola línia, anomenada contratenor bassus. En les composicions de Johannes Ockeghem i Jan LaRue es poden detectar fins a tres veus en la tessitura que ara es qualifica com a baix o baríton. Aquesta innovadora sonoritat que destacava la veu greu s’estengué ràpidament des de la França actual a la resta d’Europa. Durant els dos segles posteriors cresqué l’interès per la definició de l’harmonia pel baix i, consegüentment, es desenvolupà l’ús d’intervals i extensió majors que en les altres veus, fins a culminar a mitjan segle XVI en línies de baix tan profusament ornamentades com les de les veus agudes, cosa que portà alguns baixos especialment dotats a ser els intèrprets més cotitzats del seu temps. Un segle més tard, Claudio Monteverdi emprà baixos per a papers principals en totes les seves òperes: Plutó a Orfeo, Neptú a Il Ritorno d’Ulisse in patria i, sobretot, Sèneca a L’incoronazione di Poppea. En l’òpera barroca francesa, alguns dels papers per a baix més imposants són de J.Ph. Rameau: el Teseu d'Hippolyte et Aricie i el Pollux de Castor et Pollux. A Anglaterra, de la mà de G.F. Händel però amb inspiració en els oratoris italians, prengué força un gènere d’ària per a baix anomenada rage aria, de la qual pot ser paradigma Why do the nations so furiously rage together?, del Messies. Una paròdia d’aquest gènere són les dues àries d’Osmin a El rapte del serrall.
A l’òpera italiana del segle XVIII i el començament del XIX es feu servir profusament el potencial còmic de la veu de baix, cosa que donà lloc a un gran nombre de papers per a basso buffo en les òperes de G.B. Pergolesi, W.A. Mozart, G. Rossini, G. Donizetti i altres. El Leporello de Don Giovanni i el Dr. Bartolo d'El barber de Sevilla en són dos models. Al segle XIX, H. Berlioz (La damnation de Faust), Ch. Gounod (Faust) i A. Boito (Mephistopheles) assignaren el paper de Mefistòfil a un baix. El paper de Banquo, al Macbeth de G. Verdi, recaigué també en un baix, com el de Pogner a Els mestres cantaires, de R. Wagner, i el de Lothario a Mignon, d’A. Thomas, de la mateixa manera que el del pare Guardiano de La forza del destino o el del Gran Inquisidor de Don Carlos, ambdues de Verdi. La ressonància tràgica de la veu de baix es pot constatar en el Felip II de Don Carlos i en el rei Marke de Tristany i Isolda, de Wagner.
Hi ha diverses classificacions dels papers operístics per a baix. La més estesa inclou les categories de basso buffo, baix cantant i baix profund. La classificació alemanya dona les categories seriöserbass ('baix seriós'), schwerer spielbass ('baix cantant profund'), charakterbass ('baix de caràcter') i spielbass ('baix cantant'). La diferent natura de la veu humana i la composició musical fan que molts dels cantants o dels papers no encaixin perfectament en una d’aquestes categories, però permeten una certa ordenació dintre de la veu de baix, en molts casos particularment encertada. El baix profund té una veu pesant i profunda, apropiada per a la interpretació d’un pare ancià, un monarca o un sacerdot. Els papers per a baix profund es caracteritzen més per una tessitura globalment greu que per l’explotació de les notes extremament greus, si bé hi ha abundants casos en què aquestes notes extremes són utilitzades amb diversos efectes. Els casos més notables són l’Osmin d'El rapte del serrall, de Mozart, que té un re1 de 15 temps d'allegro vivace a l’ària de la venjança, i el baró Ochs de Der Rosenkavalier ('El cavaller de la rosa'), de R. Strauss, que acaba el segon acte amb un mi1 de 18 temps d’un andante tranquil. Papers característics per a baix profund són també el Sarastro de La flauta màgica de Mozart i el Marcel de Les huguenots, de G. Meyerbeer. Un paper per a baix cantant té una tessitura globalment més aguda que el profund, i una línia melòdica més cantabile. Els papers mozartians de Fígaro i Don Giovanni en són un exemple. Al segle XX, F’odor (Ivanovic) Šal’apin, Alexandre Kipnis, Boris Khristov i Cesare Siepi han estat baixos molt notables.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Beltran i Fernández, Josep Maria: Método de bajo profundo, Antonio Romero editor, Madrid 1876?