En la classificació Hornbostel-Sachs, electròfon electromecànic. N’hi ha de dues menes, els que tenen caixa de ressonància, o semiacústics, i els de cos massís. En aquest darrer cas, com que no ha de servir de caixa de ressonància, el cos pot tenir la forma més convenient per a ser manejat amb facilitat i pot ser construït amb materials molt diversos (fusta, resines sintètiques, fibra de carboni, etc.). Generalment, tenen quatre cordes metàl·liques, afinades en mi1, la1, re2 i sol2. Es tracta de la mateixa afinació que la del contrabaix, és a dir, una octava més greu que les quatre cordes greus de la guitarra elèctrica, tot i que hom pot trobar-ne de sis. Les cordes solen polsar-se amb els dits índex i del mig de la mà dreta o, de vegades, amb l’ajut d’un plectre. El mànec pot tenir trasts, com en la guitarra, o no, com en el contrabaix. Va ser inventat per Leo Fender l’any 1951 amb la intenció de satisfer les necessitats dels músics que interpretaven les parts de baix en les petites orquestres de ball dels Estats Units d’Amèrica. Necessitaven un instrument més transportable que el contrabaix, que assolís el volum de so que requerien les cada vegada més populars i utilitzades guitarres elèctriques i que pogués ser tocat amb la precisió que hom aconseguia amb els instruments acústics. Fou incorporat ràpidament a altres estils de música: pop, rock, jazz, etc. Es fa servir com a suport de les guitarres en el quartet de rock.
m
Música
Baix elèctric Fender
© Fototeca.cat/ Idear