balletto

m

Música

Composició vocal polifònica -de tessitura homofònica, estil sil·làbic i ritme de dansa- caracteritzada per la presència, en les seccions finals, d’un text sense sentit, generalment format per la repetició de les síl·labes fa-la-la.

Més o menys emparentat amb el balletto instrumental, aparegué a Itàlia al final del segle XVI promogut per Giovanni Gastoldi i s’expandí molt ràpidament a la resta d’Europa. A Anglaterra fou popularitzat per Th. Morley (Balletts to Five Voyces, 1595) i Th. Weelkes, el qual acostà el gènere a l’estil del madrigal. A Alemanya, H.L. Hassler en fou l’introductor. Ja al segle XVII, continuà essent practicat a Itàlia per A. Banchieri i O. Vecchi. Escrit generalment en compàs binari i dividit en dues parts que es repeteixen, el balletto de Gastoldi, a més de contribuir d’una manera essencial a establir la nova sensibilitat mètrica, melòdica i harmònica del Barroc -escriptura de les veus en l’estil de la futura composició a tre, formació de períodes melòdics, homofonia pura i ús de la tonalitat en el sentit modern-, fou un símptoma del seu afermament.