Destinada sobretot a tocar a l’aire lliure, tot i que de vegades també ho fa en espais interiors, aquesta formació instrumental prové, en la seva forma actual, dels segles XVII i XVIII. El terme fou emprat originàriament per a anomenar les bandes dels regiments militars que comprenien instruments de vent i percussió, sorgides durant el primer terç del segle XIX. Fou durant aquest mateix segle que el nom començà a aplicar-se també a conjunts instrumentals formats per civils i de composició semblant. El nombre i la mena d’instruments que integren la banda varien d’un país a l’altre i també segons l’època.
La música militar ha tingut, al llarg de tota la història, un gran protagonisme en el desenvolupament de la banda. Etimològicament, el mot banda té l’origen a l’Edat Mitjana, en el terme bandum, que significa senyal, insígnia; això no vol dir, però, que s’hagi de considerar la banda com a sinònim de banda militar, conjunt instrumental que s’acosta molt més al que en anglès s’anomena brass-band, composta per instruments de metall i de percussió, cosa que en limita el repertori a les marxes. El terme banda també s’aplica a altres grups d’instruments i amb altres criteris, com a la dance band de la primera meitat del segle XIX (vent, percussió, piano, guitarra i veu) i a la jazz-band. La banda en la seva forma actual és producte d’una progressiva ampliació de la brass-band amb instruments de fusta, amb la qual cosa el repertori pot incloure adaptacions d’obres per a orquestra i també d’òperes. La banda ha amenitzat i amenitza celebracions de tota mena, tant religioses com laiques, i també ofereix concerts. Aquestes característiques fan que sigui una formació sovint mantinguda per les autoritats civils o per associacions populars.
Hi ha precedents històrics molt antics de les bandes, fins i tot a Egipte. Sembla que els romans ja tenien grups d’instruments de vent, tant per a finalitats militars com per a altres ocasions, per exemple torneigs o processons. Uns segles més tard, quan el cristianisme ja era la religió oficial de l’Estat, l’Església, protagonista de les cerimònies públiques, més aviat rebutjà aquests conjunts i els instruments que en formaven part, i d’aquesta manera entraren en una certa decadència. Això no vol dir, però, que desapareguessin. Les autoritats i institucions civils empraren aquests grups tant en l’àmbit militar com en altres menes d’esdeveniments públics. Entre els segles XI i XIII els conjunts instrumentals europeus reberen la influència de les formacions àrabs, observades durant les croades. Els grups àrabs es componien d’oboès, trompetes, trompa i timbal. Els europeus incorporaren els tambors a les seves bandes, formades per trompetes i oboès. Ja des del segle XIII es té notícia de l’existència de grups de música contractats per les autoritats civils de les ciutats europees, la composició dels quals variava d’un país a l’altre. A Itàlia, per exemple, al segle XV rebien el nom de concerti i eren constituïts per instruments de vent, com ara xeremies, sacs de gemecs i trompetes, i tambors com a percussió. Tocaven en tota mena de celebracions, festivals, visites oficials, noces, baptismes i durant la missa. Sembla que aquests músics gaudien d’un prestigi tant professional com social. L’era moderna de la banda militar començà al segle XVII, i França fou un país capdavanter en la reforma d’aquest conjunt instrumental. El nombre d’instruments s’amplià considerablement i fou llavors que començaren a incorporar-se els de fusta. Molts compositors coneguts, com ara Jean-Baptiste Lully i Jacques Hotteterre, flautista de cambra de Lluís XIV i Lluís XV, compongueren marxes destinades a l’ús militar. A poc a poc, en altres països, les bandes també empraren nous instruments, com el clarinet, la trompa i el fagot. Als actuals Estats Units d’Amèrica, la primera banda de què es té notícia fou un conjunt instrumental present a New Hampshire durant la dècada dels anys cinquanta del segle XVII.
En el desenvolupament de la banda tingué una gran influència la moda de la música turca, que començà primer a Àustria i Prússia durant la segona dècada del segle XVIII i que s’estengué ràpidament per molts països europeus els anys següents. La banda turca constava bàsicament de cimbaler, gran tambor, platerets, triangle i timbala, i alguns d’aquests instruments foren incorporats a les bandes europees. Fou decisiva, en l’evolució d’aquest grup, la contribució d'AdolpheSax, que creà el saxòfon, introduí el sistema de pistons en els instruments de metall i perfeccionà el clarinet mitjançant el sistema de claus. Després d’una època de certa letargia, les bandes civils ressorgiren amb molta força durant el primer terç del segle XIX. Compositors de renom introduïren partitures per a banda en determinades escenes de les seves òperes o escriviren partitures pensades per a bandes d’instruments de vent, com ara Cherubini, Bellini, Beethoven, Donizetti, Verdi, Hummel, Spohr, Meyerbeer, Mendelssohn, Wagner i Bruckner. Fou al segle XIX que les bandes militars europees més grans assoliren les dimensions actuals, després que hagués augmentat el nombre de clarinets. Al segle XX han escrit música per a banda compositors com Holst, Vaughan-Williams, Schönberg, Prokof’ev, Stravinsky i Barber, entre d’altres. Al País Valencià i al sud de Catalunya, on hi ha una gran tradició bandística, les primeres bandes van aparèixer al s XVIII provinents de les formacions instrumentals militars o bé de les antigues agrupacions de ministrers. Principalment, les bandes participen en les processons cíviques o religioses i en les cercaviles de les festes (falles, fogueres, moros i cristians, etc.).
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- 150 anys de música: història de la Banda Municipal de Música d’Alcanar (1845-1995), Coop. Gràfica Dertosense, Tortosa 1997