En les primeres pel·lícules sonores (1928) l’enregistrament es feia sobre una petita banda lateral fotosensible com la resta de la pel·lícula, impressionant una banda d’amplada o densitat variable amb el so original, cosa que permetia restituir-lo mitjançant una cèl·lula fotoelèctrica. L’enregistrament magnètic millorà la qualitat sonora i les possibilitats d’edició. Se n’han utilitzat tres mètodes diferents: una petita banda magnètica enganxada al costat de la pel·lícula, una cinta magnètica independent perforada com la pel·lícula i que es fa passar a la mateixa velocitat que aquesta i una cinta magnètica estàndard que se sincronitza amb la pel·lícula mitjançant uns impulsos elèctrics generats per la càmera. Aquest tercer sistema és el que permet una major qualitat sonora i més possibilitats tècniques.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Palacios Mejía, Luz Amparo: Las funciones de la banda sonora en el cine, Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 1990
- Xalabarder, Conrado: Enciclopedia de las bandas sonoras, Ediciones B, Barcelona 1997
- Padrol, Joan: Pentagramas de película: entrevistas a grandes compositores de bandas sonoras, Nuer, Madrid 1998