Estudià al Conservatori d’Amsterdam, on fou deixeble de J. de Pauw (piano), D. de Lange (teoria, harmonia i contrapunt), B. Zweers (cànon, fuga i composició) i J. Röntgen (música de cambra). Van den Sigtenhorst-Meyer es dedicà, a més de la composició, a la musicologia. Són notables els seus estudis de la figura del compositor neerlandès del Renaixement J.P. Sweelinck, sobre el qual publicà Jan P. Sweelinck (1941), Jan P. Sweelinck en zijn instrumentale muziek ('Jan P. Sweelinck i la seva música instrumental', 1943) i De vocale muziek van Sweelinck ('La música vocal de Sweelinck', 1949). Les seves obres de joventut revelen una forta influència de l’impressionisme francès, sobretot de C. Debussy. Amb el temps, però, evolucionà cap a un llenguatge més personal. Del seu catàleg destaquen la Sonata per a violí número 2 i el Quartet de corda número 2. També escriví abundant música vocal. Són especialment notables les peces per a soprano, cor femení i orgue, amb textos del poeta místic neerlandès del segle XVII Jan Luyken. No compongué música orquestral.